La deriva

Sincerament, el dubte no se centra en el pensament, sinó en la paraula. Sembla mentida, amb la història que carreguem tots plegats, bornis i sans, mutilats i sencers. Hi ha qui amaga el cap sota l’ala, se’l desenrosca pel matí i el duu sota el braç com la carmanyola amb el dinar. Sembla que és l’esport nacional. També hi ha qui s’encén i ens vol a tots a la seva foguera. Com més o menys tothom. O badallem o escopim majúscules quan parlem. El marge d’error és mínim o màxim, segons la goma o la corretja que ens ferma al clau de la paret. Bordem o donem la pota. Però, i el pes que patim diàriament?… Els fumuts vectors de comunicació dels que ens parlaven a la facultat. Tots llencen les fletxes, amb unes boques com pous. Hem violat l’opinió, un i mil cops, sense miraments i contra la paret. Després del delicte, mires amunt. Hi ha  més cares observant-te des de dalt que als costats. Els teus iguals han girat la cara. Tothom amaga l’expressió. No saps què pensar. M’entretinc amb la natura, amb l’especulació sobre el que ens espera. Això no aguantarà, és el mantra que repeteixo, que la natura corregirà. Però l’avui és el que toca. Amb la veu robada i el pensament racionat sempre acabes trobant algú que crida més que tu. Més fort.

No ho miris, et diuen, que ningú t’obliga. El més greu és que no pots. I això que m’estalvio molts titulars i debats. Muntanyes, m’evito, filtrant.

Impossible

Share Button