Els nois de zinc – Svetlana Aleksiévitx (1991)

Anotació

Maleit siguis, Afganistan!

els nois de zinc

Després de la meva estada allí, no puc viure tranquil·la. Viure com tots. Vaig tornar… Al principi, les veïnes i les amigues venien sovint a visitar-me.
-Vàlia, et passarem a veure. Explica’ns, quin tipus de vaixella hi tenen, allí? Com són les catifes? Oi que hi ha roba i electrodomèstics a gavadals? Magnetòfons, tocadiscos… Què et vas emportar, tu? Penses vendre alguna cosa?
D’allí van arribar més taüts que magnetòfons. però tot ho han oblidat.
Maleït sigues, Afganistan!
La meva filla creix… El meu apartament, d’un sol dormitori, és petit. Allí m’havien promès que, quan tornés, em recompensarien els meus serveis.
(…)
A la cua per comprar sucre:
– Tornen amb les maletes plenes i encara volen que aquí els concedeixin privilegis…
Hi havia sis taüts junts: el major Iaxenko, un tinent, soldats. Embolicats amb llençols blancs… No es veuen els caps ni les cares… Mai no hauria pensat que els homes poguessin cridar i plorar d’aquella manera… He conservat les fotografies… Al lloc on morien s’erigien obeliscos fets amb gran fragments de bombes i gravàvem els seus noms a les pedres. però els duixman ho llençaven tot als barrancs. Disparaven contra els monuments, els feien volar perquè no quedés cap rastre de nosaltres
Maleït siguis, Afganistan!

Els nois de zinc – Svetlana Aleksiévitx (1991)

Share Button

Sobre vocals i consonants: “Las Palabras y las Cosas” – Michel Foucault (1968)

Com sempre, Foucault troba com donar una volta més als fets, d’aquest llibre meravellós sobre la parla i els mecanismes de la comunicació que és “Les paraules i les coses”

foucault palabras y cosas

A su vez, las vocales aisladas, pueden desplegar el secreto de los nombres milenarios en los que el uso las ha encerrado: A por posesión (haber), E por existencia, I por el poderío, O por el asombro (los ojos se redondean), U por la humedad y, por ello, por el humor. Y quizás, en la cavidad más antigua de nuestra historia, consonantes y vocales, distinguidas unicamente de acuerdo con dos grupos confusos, formaban algo así como los únicos nombres articulados por el lenguaje humano: las vocales cantantes hablaban de las pasiones; las rudas consonantes de las necesidades. Se puede distinguir aún entre el habla áspera del norte -bosque de las guturales, del hambre y del frío- y las lenguas meridionales, hechas todas de vocales, nacidas del encuentro matinal de los pastores, cuando “surgían del puro cristal de las fuentes los primeros fuegos del amor”.

palabras y cosas página

foucault-reading-michel

Share Button

La magnitud de la tragèdia – Quim Monzó (1983)

la magnitud de Monzó

La tercera lectura de la tragèdia ha acabat agafant un aire de pel·lícula de cinema mut. El devessall de pensaments, sentiments i fets del trompetista príap i la fillastra rancuniosa ha acabat perdent la veu per a esdevenir expressió pura i dura. Talment com passava amb els herois pioners de la historia del cinema. La torrentada de fets i raons dels dos protagonistes sembla visualment atrapada en el circuit tancat de les seves ments. Llavors, blanc i negre i primer pla d’expressió per tal d’aclarir a l’espectador allò que els corre per dins. Odi, d’una banda, desesperació de l’altra. Frustració. Desig. La convulsió dels anys vuitanta que omple la novel·la, encarnat en un mostrari complert de marques i utensilis, queda reduïda a res, a un brunzit lleuger, com el motor del projector que arrossega la cinta. L’atenció del lector queda adherida al blanc espetegant de la pantalla, en el silenci d’aquells llavis que volen parlar i resten muts amb la paraula entre les dents. Aquells relats sobre magnituds i tragèdies que haurem d’entendre mitjançant les imatges.

Marc Ribot: Silent Movies (2012)

Share Button

Zazie al metro – Raymond Queneau (1959)

Per a encetar els Seixanta, el superrealisme de Queneau es troba amb la Nouvelle Vague cineasta de Louis Malle. Amb Zazie la insuportable fotent la vida a tothom. Pessigades i preguntes fora de lloc en tecnicolor. La història rutlla segons l’alquímia de la novel·la. A tota màquina amb la col·laboració de Jaume Fuster en la traducció i l’esforç d’adaptar llenguatges col·loquials. Travessem París a lloms d’un diàleg embogit. Riurem com el vent de la Tour Eiffel a la Sainte Chapelle. Però amb el metro no hi podrem comptar. Faran vaga els dos dies que dura la història.

zazie al metro

Fragment pàgina 92:

“L’esser i el no-res, heus aquí el problema. Pujar, baixar, anar, venir, l’home ho fa tant que acaba desapareguent. Un taxi el mena, el metro se l’endú, la torre no se n’adona, el Panteó, tampoc. París no és res més que un somni, Gabriel no és res més que una ombra (encantadora), Zazie, el somni d’una ombra (o d’un malson) i tota aquesta historia el somni d’un somni, l’ombra d’una ombra, amb prou feines un deliri picat a màquina per un novel·lista idiota (oh perdó)”

Share Button