Juan Benet & William Faulkner

Un apunte sobre la novela moderna:

“La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste- necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada… Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal”.

Juan Benet: “Una Biografía Literaria” 2007

Share Button

La cavalleria roja – Isaak Bàbel (1926)

la cavalleria roja

Parlem d’un antecedent del realisme brut, de la inspiració que va exercir la narrativa russa sobre els escriptors nord-americans dels 50′s, com és el cas de Chejov sobre Raymond Carver. Parlem de les peripècies militars que Issak Bàbel va viure en primera persona, després que Gorki li suggerís que voltés abans de posar-se a escriure. Eren temps de revolució i Bàbel va trobar en la seva defensa i posterior internacionalització els temes que volia. Realisme, doncs, i brut, brut, d’unes històries de supervivència inspirades per la violència en la batalla, per la vida al ras i la gana, quan el dogma i el valor flaquegen, experiències amb la mort en un mapa incert que converteix el combatent en un guanyador o en un vençut sense destí. Abans de la inevitable desaparició de l’arma de cavalleria i de l’esperit romàntic de l’art de la guerra. D’una situació de crueltat diària, Bàbel en fa retrats; es desfà del narrador, que hi és, és ell, evidentment, mentre remena records i els dilueix en la distància necessària del costumisme. Hi trobem Tolstoi i Chejov, metàfores de la vida, de la sang i la misèria i la poesia que amoroseix la violència. El dia cau per ponent i els soldats eviten la confrontació, llavors, la nit reparteix entre ells son i gana sense fer distincions. Els relats curts de Bàbel semblen no tenir ni principi ni fi. La seva prosa, adobada en la imprevisió del camp de batalla, arrenca d’un punt difús per ensopegar de forma inevitable amb aquell destí, fet o personatge que demanen ploma, tinta i un tros de paper amb la urgència dels temps morts.

Share Button

Art Blakey and The Jazz Messengers – Moanin’ (1959)

Un gozo para el oído. Con Bobby Timmons, Lee Morgan y Benny Golson, Blakey hace realidad su sueño de liderar esta especie de big band de bolsillo. Vibran los mimbres cuando atacan Moaning o Are you Real? subiendo las revoluciones de los sentidos. Y es que uno se siente tele-transportado a esa época, a la penumbra de un club que huele al sudor de la historia que ahí se destila. Y ellos como si nada. Ésa sería una de las claves de este cuento. Estar haciendo historia sin saberlo, tocar por el placer de encajar notas, sentirse conectado y caminando en una misma dirección. Sonriendo a ese futuro del que alguno no disfrutará. Pero ahí les tienen, haciendo más grande el campo, que diría algún entrenador, centrando al área para un remate impecable a la red. Y cuando se acaba la comedia, esperas unos segundos, piensas en lo qué es grande y en lo qué no. Vuelves de nuevo sobre tus pasos para recordar ese instante efímero que es la música. Lo recuperas como quien consigue una mariposa en el aire.

Share Button

PopSpots – Històries de Portades

Un treball musical és un compendi d’elements que, barrejats, produeix una química determinada, decisiva en l’èxit i el fracàs. Parlem de les cançons i del repertori, del ordre fixat quan sonen una darrere l’altre com capítols d’un llibre. I també de les cobertes; de la projecció exterior, que amb una foto, un dibuix o un logotip els permeti obrir-se pas en la cubeta de novetats. Tots tenim uns quants d’aquests discos al cap, dels que associem repertori i aquella imatge que ens ha quedat al cap, en els prestatges de la memòria. Darrere de les fotos, del treball gràfic i el muntatge, hi ha la idea; l’escenari perfecte segons el fotògraf, aquell lloc escollit pels músics, o el tema de la sort; allò de baixar de l’auto i tirar unes fotos que després ha acabat passant a la història entre les nostres mans.

La pàgina PopSpots es dedica a descobrir els escenaris d’aquestes portades, a esbrinar que ha passat amb aquella cantonada o amb aquella església, amb aquell mític sofà o amb aquell arbre. La vida segueix rodant i molts llocs han canviat. Com la música, que manté un perfum de temps i moments, les portades dels discos fixen l’instant. PopSpots ofereix la possibilitat de saber/imaginar com és va composar la foto, com la va pensar de l’original a la foto definitiva. Carrers, places, descampats… per triar i remenar. La reconstrucció dels fets.

Share Button

The Clash – The Clash (1977)

Un 8 d’abril del 77 el disc aquest arribava a les botigues. A nosaltres, les noticies ens venien per les revistes especialitzades en música. S’anava corregint l’assumpte del retard en la publicació de discs i les novetats començaven a arribar a temps real. Llavors, imperdibles, roba foradada, cabells en punta i de colors… I Pistols, Stranglers, Buzzcocks, tots volíem recomanar el nostre disc favorit a les amistats. El punk, amb la seva actitud desafiant, anava fent adeptes per la vella fórmula d’escandalitzar. La disbauxa feia més passable la crisi que estava colpejant l’economia familiar i el govern Thatcher que s’anava carregant el benestar social dels col·legues laboristes. Algú havia de reconduir la gresca i convertir-la en un crit de protesta. I els Clash van optar pel discurs polític. En aquest primer disc van agitar la seva destral sobre els nostres caps. Ells estaven llestos per la guerra de guerrilla. Cançons curtes, missatges de revolta i desencís, un “no future” real entre carrers en flames i piles de mentides. Més un talent especial per fer cançons a còpia de barrejar reggae i rock. Van ficar 14 cançons en el disc que va ser l’aposta de la multinacional CBS per mostrar-se a la competència. De sobte, tota la penya van voler ser ells. No Beatles, No Stones, The Clash.

Share Button