London Calling – The Clash (1979 – 2014)

Recordo el dia. Va ser a la botiga d’electrodomèstics Vidosa de Balmes amb Pàdua. Ja no existeix, ara és un basar d’estris per a la casa. La secció de discos era a la planta baixa, baixant les escales després de la de fotografia. Em va caldre escollir entre dos discos de la companyia CBS, els dos eren dobles i lluïen l’adhesiu “no pagues más de quinientas pesetas” a la coberta. Eren el “London Calling” de The Clash i “The River” de Bruce Springsteen. Cinc-centes peles, el preu d’un per dos. Una ganga, una jugada de màrqueting i la meva setmanada que volava. La cara de l’un i aquell paio trencant el baix contra el terra. Bruce Springsteen i el seu “Born to run”, el primer disc del Clash. Decidir entre el rock and roll de sempre o perseverar en el punk. No vaig dubtar.
Potser el disc d’una època, d’una generació. Un exemple a seguir en termes de creació. Pel risc, la hiperactivitat, la lucidesa. Obrir amb aquell èpic “London Calling” i el rock rabiüt de “Brand New Cadillac” i llavors sonava “Spanish Bombs” i jo li anava al pare a dir-li que uns punks anglesos havien fet una cançó sobre la guerra civil, sonava “The guns of Brixton” i el baix martellejava a la cambra una vegada i una altra, i si tal cançó no em feia el pes, jo insistia fins que m’acabava entrant, i “Jimmy Jazz“, “Train in vain“, “Lost in the supermarket“, ensenyant el disc a tothom amb un “és la puta bomba”.
35 anys fa d’això.

Share Button

Mommy – Xavier Dolan (2014)

Hem vingut a patir“, deia l’avia de la vida quan jo era petit. Li vaig sentir dir un munt de cops des d’una infància burgesa dels 60’s. Veníem a patir amb aquell color d’echtachrome que tenien les coses de llavors, grocs, però, sobre tot, blaus. Com els animals van a l’escorxador. Potser sí.

A partir d’aquí, dues hores en aquest estrany format escollit pel director, la caixa de televisió, que rebutja els habituals 4:3 i 16:9 de les sales de cine. Bàsicament per centrar l’ull en l’acció, retallant el sobrant. Després, aquest dialecte del francès del Quebec (mesclat amb anglès) que xerren els protagonistes a tota pastilla, que sembla però que no és. Amb els marges de la pantalla retallats de material sobrant i la comprensió perjudicada, la història d’una mare i un fill. Ella, viuda i desorientada, ell, malalt mental. Un barri de cases unifamiliars, la feina que va i ve i penja d’un fil, la malaltia que fa impossible la convivència. I la possibilitat de desfer-te del fill si les coses van mal dades. La gola del llop perquè això no és Hollywood. El duo es converteix en trio amb la suma d’un tercer personatge, una veïna, amb un altre bloqueig mental. Llavors, el perjudicat que ajuda l’altre, com dos cegos guiant-se de la mà pel pont dels cocodrils. I una sèrie d’accions que tallen l’alè, que duen al límit l’experiència. Retallats els marges i xampurrejant alguna cosa que sembla francès. El pols entre poder i no poder. L’amor que deixa marca. L’ensucrada que no es produeix.

Un director de 25 anys amb les idees clares, tres actors entregats, Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément. Un experiment de colors i circumstàncies. Un cop al pit constant fins que acaba la pel·lícula. Premi del Jurat de Cannes.

Ahir llegia que l’entrada de cine a Europa està pels vols dels 4 euros i mig. Ahir en vaig pagar 9 per allò que era festa. I la sala plena. Afortunadament pel senyor Verdi. Ahir llegia que el porno cotitza un 4% d’IVA (no tinc res contra el porno, que consti) mentre el cine en paga els fatídics 21%. Em vingut a patir, certament.

Share Button

I Am an Ape – David Byrne & St. Vincent (2012)

In a garden
Stands a statue
Of the man who won the war

His expression
Tender yearning
Every nation near and far

Oh, sad and ancient father, sweet as honey, tough as leather
Running down the hill on Christmas day

I am an ape
I stand and wait
A masterpiece
A hairy beast
I move so fast
I take a chance
Come up close
I’m not a ghost

Navigator
When you wake up
And you step outside your door

Shoes and panties
Washed and folded
Taking off your dirty clothes

This garden tells a story, amber close-up, faded glory
Running through the streets on Christmas day

I am an ape
I stand and wait
A masterpiece
A hairy beast
Try not to laugh
Just take a chance
I visited
Inside your head

If you trespass,
In this garden
To a place you should not go

If you step out
From the shadows
See the city fall in awe

I am an ape
I stand and wait
A masterpiece
A hairy beast
No need to hide
Come inside
I will not last
I too shall pass

Share Button

Nosotros los malditos – Pau Malvido (2004)

A pesar de todo, el LSD es una droga. Se toma. Se deja. Empieza y acaba. Pasan muchas cosas, cambian muchas cosas, se rompen muchas cosas, aparecen otras, pero en fin de cuentas es una droga. En cambio, el mundo está ahí, siempre. No sé si algún día el mundo será tan ancho como para que la vida sea un trip real libre. De momento la vida es un trip aunque no muy libre. La libertad hoy por hoy se paga cara dentro y fuera de uno mismo. Dentro por toda la estrechez que nos han metido y fuera por los palos que nos van a caer. Con el LSD varios miles de barceloneses han aprendido esto. Han sentido toda la grandeza del alma y del mundo y del cosmos y toda la miseria del alma aprisionada, del mundo hostil, del cosmos olvidado. Todo a la vez mezclado dentro de cada uno. En cierta manera lo mismo que los borrachos eternos del barrio chino que pueden demostrar la más alta limpieza de espíritu y la más terrorífica miseria humana, viviendo dentro de ellos todo lo magnífico y todo lo asqueroso que hay fuera de ellos, rodeándoles.

Share Button

Frank Zappa en deu passos

1.- Frank Vicent Zappa (21-12-1940 / 4-12-1993)

Músic, productor, compositor, guitarrista, director de cine. Etern candidat a les eleccions presidencials dels EUA, per allò de fer la punyeta i donar sentit a la democràcia d’un país. En trenta anys de carrera va signar més de vuitanta discos. Va rodar pel·lícules, videoclips, va dissenyar les seves portades, va muntar òperes i gires mundials de cent concerts. Va tocar a tot arreu. Va robar els colors a les ànimes puritanes, va fruir i va fer negoci dels mals pensaments. Ni el dimoni, va poder igualar-lo. Va donar una volta més a la composició musical, una més que qualsevol altre espavilat. Quan els altres creien que ja hi eren, Frank continuava corrent. A galop. Amb els Mothers of Invention, amb els altres Mothers, amb Steve Vai, amb Captain Beefheart, amb i sense la Warner Bros. Amb la seva dona, Gail, i els seus fills. La seva tomba, com la del soldat desconegut, no té làpida. La nota final de la seva mort deia: “El compositor Frank Zappa se’n va anar a fer la darrera gira, dissabte just abans de les 18:00″.

2.- Mothers of Invention:

Quan tothom es dedicava a l’amor i a les flors, ells xerraven del sexe, de les fruites, les verdures i la crema de formatge. Dels polls, les cabres i d’altres malalties. D’alens canins i conys grossos com King Kong.

3.- Hot Rats (1969)

El conill que Zappa es treu del barret és de color lila i vol alguna cosa més que no siguin pastanagues. Les melodies canvien de ritme com xinxes enrabiades. El so es greixós i s’enganxa a la oïda. Un dels millors disc de la història de la música. A tot això, els 60’s han passat volant. Comencen els problemes per a moltes figures del pop rock.

4.- Black Zappa:

Amb els seus socis de color, George Duke, Chester Thompson y Napoleon Murphy Brock, Zappa enfosqueix les composicions. Junts, signen una de les etapes més brillants de FZ. Juntament amb Ruth Underwood i Tom Fowler. Inclou “Overnite Sensation”, “Grand Wazoo”, “Roxy & Elsewhere”, “One Size Fits All”.

5.- Frank Live in Barna

El primer concert va ser al Pabelló de la Penya, a Badalona.. Correspon a la gira de presentació de “Apostrophe”. Amb George Duke, Chester Thompson, Tom Fowler, Ruth Underwood i Napoleon Murphy Brock. Mallofré en la ressenya treia escuma per la boca de l’emoció.

El segon, al Pabelló Municipal de Barcelona, dimarts, 13 de març de 1979, amb la presència de Steve Vai a la guitarra. Un desastre de concert, segons la crònica, de nou, d’Albert Mallofre.

El tercer, al Pabelló Municipal de Barcelona, el 19 de setembre de 1984. I nova ressenya d’Albert Mallofré.
I el concert

6.- Frank Zappa de nou a Barcelona:
“Disculpen mi pronunciación, pero he aprendido mi discurso como un loro. Este concierto lo quiero dedicar a las gentes que hablan y sienten en español, 300 millones en España, Sudamérica y Norteamérica, quienes cooperando entre ellos y salvando sus diferencias, podrán llegar a ser EL TERCER PODER.” (FZ, Barcelona, 17 de mayo de 1988)

7.- Frank Zappa Dream Team

Jim Carl Black, bateria i indi del grup

Roy Estrada: baixista mare

Ian Underwood: multi-instrumentista

Captain Beefheart: veu i artista

Ruth Underwood: Percussió

Napoleon Murphy Brock : Sax and vocals

George Duke: Duke of Keyboards

Terry Bozzio: On drums

Adrian Belew: Guitar

Steve Vai: Excessive Guitar & Blue Light

8.- Frank Zappa Documental – A Day With Frank Zappa (1971)

Una joia del documentalisme musical. Frank Zappa imposa la idiosincràsia, el talent i la sinceritat d’un home que destestava la trampa i l’engany. Un film verité que exposa l’artista sense embuts i amb grans dosis d’humor àcid. Directe, del disc a la pantalla.

A Day With Frank Zappa (1971)

9.- Una selecció:

The Mothers of Inventions – Freak Out (1966): “Ain’t got no heart”, “Who are the brain police”. “I’m not satisfied”, “Help, I’m a rock”

The Mothers of Invention – We’re only in it for the Money (1968): “What’s the ugliest part of your body”, “Let’s make the water turn black”, “The Idiot Bastard Son”, “Tale off your colthes when you dance”

Frank Zappa – The Grand Wazoo (1972). Tot l’àlbum.

Frank Zappa – Roxy & Elsewhere (1974): “Cheepnis”, “More trouble every day”, “Penguin in Bondage”, “Village of the sun”.

Frank Zappa – In New York (1978): “Titties and Beer”, “The Illinois Enema Bandit”, “Black Page Nº 2, “Purple Lagoon”.

Frank Zappa – Sheik Yerbouti (1979): “Baby Snake”, “City of Tiny Light”, “Dancing Fool”, “Broken hearts are for Assholes”.

10.- La Mort de Frank Zappa – Una ressenya de Diego A. Manrique

Share Button