Va de noies: Mitski & Jackie (2016)


Mitski – Puberty 2 (2016)

Ahir la veia en directe en un d’aquests streamings d’ara. A tot color i en primer pla, millor que al Primavera Sound d’enguany, tot i les pantalles de l’escenari Pitchfork. Va passar igual que quan hi vaig anar ara fa un mes a Forum a provar d’aclarir-me sobre ella. So brut, veu fràgil, actitud indolent, aire oriental que tot ho trenca o distorsiona perquè no quadra amb l’estil. El guitarra, un nano ros jovenet, continuava desafinant com si allò fos un plus per a la cançó, com tirant més llenya a una mena d’aire d’improvisació que em torna a l’indie dels 90’s. Com al PS 2017, vaig durar quatre cançons i, després d’escoltar-la durant un munt de temps, segueixo sense trobar-li el què que diuen d’ella als mitjans. Sí. Algunes cançons tenen un punt, la formulació química de veu més melodia més impostura més uns arrengaments pelats i molt de soroll quan toca per contracte. Això de presentar-ho tot cru, música i lletra, això altre de parar la música i queda sola amb la veu i el seu lament infantil. Però trobo que hi ha un moment que l’oferta enfarfega. D’acord que és la seva proposta, però aquestes son les meves orelles. De les cançons del disc emergeix un cert deja vu de projecte provat i escoltat en d’altres ocasions, un interès de màrqueting d’aprofitar un segment d’un public militant. Això de posar el peu a la porta d’una paritat que equilibri l`oferta musical entre homes i dones. Hi estic d’acord, sempre que mani el gust i es deixin de banda les impostures i això d’obligar-se a un plat que no ens empassem. I a una altra cosa.

Jackie – Pablo Larrain (2016)

¿Què va passar amb Jackie Kennedy el dia que van matar-li el marit? ¿Què va passar en els dies posteriors? Aquesta prova d’esforç és el nus de la història del xilè Pablo Larrain. La mort, el comiat, el funeral, el nou president que jura el càrrec a corre-cuita, volant cap a Washington. Una usurpació de poder, segons sembla, explica el germà del president mort. El dolor que toca compartir amb el protocol, amb una mudança exprés perquè l’arribada del nou president implica guillar sense gaire demora. Els plans d’un funeral que es veurà tot el món i que ella voldrà que tothom recordi. Que es recordi que ella va convertir la Casa Blanca ensopida que va trobar en un Camelot modern, quan l’arribada del seu home al poder va donar una (suposada) nova imatge de com fer les coses. Aquell somni americà de colors llampants que Lee Harvey Oswald va acabar d’un tret precís (o això diuen). 100 minuts de pel·lícula que podien haver estat menys si Larrain s’hagués estalviat un parell de diàlegs innecessaris de Bobby sobre allò que podia haver estat i no va poder ser (perquè després a ell també el pelessin). L’obstinació i el desig d’una dona per complir les darreres voluntats davant la corrua d’assessors i vigilants que ja corren a ocupar els llocs de l’equip vacant i que llueixen més com a enemics que no pas ajudants. Allò de la lluita pel poder. O què va passar amb els Kennedy, d’estimats a odiats. Molt bé Natalie Portman. Molt bé Pablo Larrain. Allò que anomenem la intrahistòrica i que cal conèixer.

Share Button

Directly from my heart to you – Little Richard /Frank Zappa & The Mothers of Invention (1956 / 1970)

Una jugada, dos visions directes del cor.

Direct
Directly from my heart to you
Direct
Directly from my heart to you
Oh, you know that I love you
That’s why I feel so blue

Oh, I pray
Our love would last away
I pray
That our love would last away
Yeah, we’d be so happy together
But you’re so far away

Well, I need

Share Button

Fouché – Stefan Zweig (& Albert Ayler)

Por desgracia, La Historia Universal no es solo, como nos la presentan la mayoría de veces, una historia de valor humano, sino también una historia de la cobardía humana, y la Política no es, como se nos quiere hacer creer, la dirección de la opinión pública, sino el doblegarse esclavo de los líderes precisamente ante ea instancia que ellos mismo han creado y sobre la que han influido. Así surgen siempre las guerras: de un juego con palabras peligrosas, de la sobre-excitación de pasiones nacionales, y así los crímenes políticos: ningún vicio y ninguna brutalidad sobre la Tierra ha causado tanta sangre como la cobardía humana. Por eso cuando Joseph Fouché se convierte en Lyon en verdugo de masas, no es por pasión republicana (el no conoce pasión alguna) sino únicamente por miedo a caer en desgracia por moderado. Pero no son las ideas las que deciden en la Historia, sino los hechos, y aunque se revuelvan mil veces contra la frase, su nombre quedará marcado como el del Mitrailleur de Lyon

&

Albert Ayler: Sprits Rejoice

Share Button

David Bowie A Barcelona: Sobre la expo del Museu del Disseny

Recordo fa uns anys que l’UE va exigir el botiguer d’aquí afegir el preu del producte exposat a l’aparador sota pena de multa pel que entenia l’engany més vell del món d’entri i miri que ja parlarem del que val això que vol. D’acord. Llavors van arribar els concerts i de les mil peles per concert, vam passar a les 1.200 més les famoses despeses de gestió que et somreia el botiguer. Ara cal passar pel sedàs del banc i el seu interès o, directament, del revenedor de preus o rebentador de preus que compra a 80 i revèn a 300 a histèrics fans de no sé quin producte de la tele reconvertit en show-bizz. I tal. Llavors vas a la pàgina del Museu del Disseny per veure què val i quan pagues, dels 14.90 et cobren 15.90. Doncs això, un euro més per la patilla i despeses de gestió, i com tenen la paella pel mànec, et fots. I com Ticketea t’ha pres el correu, cada dia et recorda que s’acaben les entrades. En fi… meravellós el servei.

L’exposició:
Dues hores llargues de passeig. Història, vídeos, roba, música. Algun intent de mapping. Anecdotaris. La seva vida per terra, mar i aire, tot amuntegat i desordenat, sense una seqüència històrica clara. Visita d’auriculars que et connecta amb diferents senyals de la sala i, si es creuen o no sap d’on ve la veu aquesta, tampoc passa res que ja t’hi aniràs acostumant. Un gentada, i això que l’entrada va per hores, podeu veure-ho a la pàgina de la venda d’entrades. Una gentada que endarrereix el pas i el ritme de veure l’exposició.
Un consell: Aneu-hi a primera hora, d’aquesta manera acabareu el recorregut.
El material. El vestuari com el motiu principal de l’exhibició. El vestuari que va marcar els diferents estats de Bowie, líquids, sòlids o gasosos, i la seva transformació musical. Molta documentació com per fer el fet, retolada, en molts casos, amb un cos de lletra petit que dificulta la lectura i lluny de la vista dels ulls. Molt vídeo, res nou, molt material es troba a YouTube, però va bé per a omplir aquella cantonada que queda lliure. Entrevistes i testimonis. Bowie xerrant dels orígens, de la família i la infantessa, però sense subtitulació. Les diferents etapes. El sexe, drogues i rocanrol de sempre. Berlín. El cinema i la interpretació. Les últimes dues sales a corre-cuita perquè els segurates t’empaiten a la sortida perquè ells també tenen drets i han de plegar. I tal.

El cos que et queda: “Sordid details following“. La reflexió de Lenore que he enllaçat d’inici acaba d’empènyer cap a la decepció. La decepció es creua amb l’emoció que provoca la memòria de Bowie però es decanta pel què hauria fet DB amb una expo de la seva vida i miracles. Essent curosos, tampoc es pot parlar d’exposició, més aviat d’un recull de memorabilia. Pot descobrir el personatge a qui el desconeix, afegir informació a qui sabia quatre coses d’ell i un grapat de cançons, però al fan de tota la vida no li aporta res. O aquest és el meu cas. Que finalment acabo veient el tot per la pasta que domina el destí turístic de la ciutat. Llest per al tot inclòs dels milions de turistes que ens visiten i que passaran per l’obra inacabada de les Glories (que talment sembla formar part del decorat berlinès de Bowie) per a recordar-se que un dia van veure aquella expo tan fancy de Bowie a Barcelona. I poca cosa més.

Share Button