Whiplash – El curt que ho va engegar tot

Com els contes de fades. El nano que té una idea però que no té els calers. Només li arriben per fer un curt. El nano que té talent i la confiança de moure muntanyes. Els Estats Units d’Amèrica i aquestes històries que tant els agraden. Els self-made men. Sembla que tota la seva narrativa rodi al voltant d’aquesta obsessió del pioner. També il·lumina el motiu de la pel·lícula. La capacitat de superació amb la que ens han mortificat a la resta de mortals. A partir d’aquí, barres i estrelles, pizzes i passeigs agafats de la mà, suor a tant el litre, sang i injustícies perquè finalment s’imposi el bo de la pel·lícula.

Tret de Vilaweb

Share Button

The Liquidator – The Harry J All Stars (1969)

Aquí estaven els dos germans Wailers, Aston “Family Man” Barrett al baix i Carlton Barrett a la bateria, marcant el pas. Winston Wright posa el so de ratolí de l’òrgan i la guitarra és d’un tal Alva Lewis. Un single d’aquests que el segell Trojan es treia de la màniga dels baixos fons de Kingston, Jamaica. Alegrar la vida del gueto, potser, amb la sentor de maria i els núvols de fum elevant-se en el frondós paisatge de la misèria mentre es practicaven intercanvis de revòlvers fet de sota mà. 1969, l’any de discos com “Abbey Road” dels Beatles o el primer dels Led Zeppelin, o el “Let It Bleed” dels Stones, al Carib la gent ballava el calipso i es gronxava en hamaques sense fer res. Esperant el manà.

Amb els anys s’ha convertit en himne d’uns quantes clubs de futbol anglesos, és la música amb la que es rep l’equip a la gespa, el totpoderós Chelsea entre d’altres. I coses així que expliquen a can Wikipedia.

Share Button

Birdman – Alejandro González Iñárritu (2014)

Es podria dir que és la clàssica pel·lícula pensada per guanyar Oscars, un tipus determinat d’Oscar, el que pertany a una època d’alts i baixos d’una industria que necessita urgentment un boca a boca d’autenticitat. Ja hi hem passat per aquí; quan després d’uns anys de premis cursis, guardonen la cinta d’uns d’aquests directors especials, amb una visió de la jugada presumptament outsider, artesà de lo seu, treballador i sempre amb una història venedora entre mans. El seu estil mescla realitat de carrer i ficció estripada com és el cas. Anem al cine buscant una història colpidora i a passar-ho bé. A sentir-nos europeus sense sortir de LA. La pel·lícula camina pel tall del ganivet, jugant a ser hipster i de la penya de l’art i assaig, però sense oblidar que Hollywood paga les factures. Una barreja presumptament incompatible que combina diàlegs increïbles per llargs i inversemblants, motius com llocs comuns gegants, la vella història d’actors caducs, el famós assumpte crepuscular. Més unes actuacions dures, l’ofici del director, les parts mesurades i professionals de l’obra, els efectes especials, el final que s’ensuma de principi i que el director, ensumant-s’ho ell també, rectifica amb flors i violes. ¿La gran enganyifa?. Cine, diran. Doncs això.

Share Button

Oda (avui més que mai) – Surfing Sirles (2014)

Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera.
En Jordi Júnior al volant i la Maria Victòria tota distreta.
Feia un sol hivernal i un cel clar, d’aquells d’emblema.
Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres!

No es pot caure més avall. És una xacra, n’hi ha a tot arreu;
ITV, Bárcenas i els que no sabeu.

Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba,
feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina.
Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències
a l’Alícia sense saber que l’espiaven les agències.

No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s’ha escampat.
El Lute o els maquis eren molt més honrats.

Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor.
Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

Tocadiscos – Nico Roig

Trista tu i trist jo, fins i tot el menjador està trist
I tan gris
tant que ens agafa per riure als dos
I oblidem el perquè d’estar tan malament
Però en un moment les cares se’ns tornen a omplir de plors i de mocs
I els ha faltat temps als somriures per diluir-se
Entre tantes llàgrimes i petons

I ara ens em quedat sense ulls
I ara ens em quedat sense collons
Per a inventar-nos que això encara ens ha alguna il·lusió

Però seguim ballant i seguim donant voltes
Encara que el disc s’hagi acabat fa estona
I segueixi girant al mateix ritme que nosaltres
I sentim com l’agulla escorcolla el disc
I cap dels dos no té la intenció de donar-li la volta
per canviar tots de cara
i preferim escoltar com l’agulla excava
convençuda encara
que al final de la cara hi ha una cançó amagada.

Però veiem que no,
que quan els discos s’acaben
toquen tots la mateixa cançó.

nico roig dones

Share Button