El blues de la presó de Folsom – De Johnny Cash a The Charlatans (1969)

Era música d’un altre temps. Parlava de personatges sortits d’un moment particular. Rebels, reincidents que no s’acostumaven a les regles que els imposava la societat de la guerra freda. Amb un peu al camp i l’altre a ciutat, la confusió els trencava el capteniment, eren cowboys o senyor de vestit i corbata? Els calia habituar-se? Podien conviure aquells dos hemisferis? Se’ls forçava a admetre regles quan venien de combatre cos a cos amb l’enemic. Se’ls engarjolava perquè aprenguessin aquella lliçó que no els servia per res. Cash era un d’ells o s’hi sentia. I si el troben un pèl massa accelerat era per la seva addicció a les amfetamines. Un d’ells en cos i ànima visitant-los a la presó per allò de sentir-se com un peix a l’aigua

I hear the train a comin’
It’s rolling round the bend
And I ain’t seen the sunshine since I don’t know when,
I’m stuck in Folsom prison, and time keeps draggin’ on
But that train keeps a rollin’ on down to San Antone..
When I was just a baby my mama told me. Son,
Always be a good boy, don’t ever play with guns.
But I shot a man in Reno just to watch him die
When I hear that whistle blowing, I hang my head and cry..

I bet there’s rich folks eating in a fancy dining car
They’re probably drinkin’ coffee and smoking big cigars.
Well I know I had it coming, I know I can’t be free
But those people keep a movin’
And that’s what tortures me…

Well if they freed me from this prison,
If that railroad train was mine
I bet I’d move it on a little farther down the line
Far from Folsom prison, that’s where I want to stay
And I’d let that lonesome whistle blow my blues away….

Aquí la versió dels altres Charlatans, uns dels 60’s, que no van fer gaire més, tret d’aquest primer disc, excel·lent mostra de folk-rock, per cert.

Share Button

Conde Duque – El Niño Gusano (1996)

Conde-Duque si es tan extraña esa flor
arránquela de una dentellada

Conde-Duque si es tan grande el dolor
quite esas galas y vista de luto.

Todo el día llena su cama
con todas las ganas que tiene de llenarla.

Con lenguas de ternera,

 

 

 

con pasteles de crema,

 

 

 

 

 

con lóbulos de oreja,

 

 

 

 

 

 

 

 

Conde-Duque …

Tienda su capa y cruzarán las damas,
tienda su capa y cruzarán las damas.

Con esparadrapo se tapan la boca,
sienten deseo y asco Conde …

Conde-Duque, hay un cielo caliente en cuerpo.
Conde-Duque, un cielo sonriente con sombrero.
Conde-Duque, en ese cielo no sirven el almuerzo.
Conde-Duque, a ese cielo no llevan los tranvías.
Conde-Duque, hay un cielo caliente en cada cuerpo.
Conde-Duque, un cielo sonriente con sombrero.
Conde-Duque …

Share Button

Cuando se jodió lo nuestro (hacia 1991, según parece)

Siempre llega ese momento. Has llevado el pelo largo, o chollas, greñas, como quieras llamarlo, te lo has cortado y te has dejado la cabeza como un huevo, has lucido vaqueros y camiseta, luego vestido de tejido fino, botas de escalador, pendiente en la oreja, cara de bobo de ojos claros, labios llenos y boca con el gesto lánguido como la del lento con los reflejos pero que tanto excitan a las chicas. Has pasado de tocar para tus colegas de universidad a llenar estadios y dejar gente en la calle, de dar entrevistas para fanzines a permitirte el lujo de decir que odias la MTV (a pesar del Unplugged de marras, como todos). Te has mantenido fiel a tus principios y a tus compañeros de banda. Mantienes intacto tu budismo, tu dieta vegetariana sin tener que dar demasiado la vara, ya no fumas y bebes con moderación, perdiste tu virginidad con tu amigo con el que aún follas sin practicar demasiadas fantasías ahora que puedes, vas al gimnasio y te mantienes en forma sin pensar que lo haces para poder darlo todo en el escenario durante dos horas largas, durante lo que dure la gira, doscientos conciertos al año de media hasta que un día dirás basta. Lo tienes todo a tus pies. Hasta el talento y la inspiración que te acompañan en el ascenso al clímax. Entonces llega ese momento parecido al cóctel de fruta, a la foto graciosa que pretende esconder algún tipo de enigma, al truco o trato que no te esperabas cuando llaman a la puerta y reconoces a lucifer disfrazado de tu mejor amigo. Las palomitas por el suelo con la miel o la mierda que le hayan puesto encima ensuciando tu parqué de secuoya criada en presunta libertad vigilada. La gente corriente y alegre entra en tu vida y te convierte. En un club de la lucha de juguete. Por ejemplo. Y donde hubo erizos ahora hay nubes de azúcar y donde hubo timbres corrientes ahora hay gente dando palmas para avisar al camarero de la gran pajarita y en camiseta imperio que os entra una nueva ración de lo que sea, royalties bajos en grasas, rebozados de proximidad, lo que te ponga la conciencia a mil siempre en la dirección correcta y etc…. Cuándo se jodió? Te preguntas porqué me pregunto. La gente feliz brilla alrededor, forma una gran pira feliz. Supongo que se trata de eso. Supongo. Feliz Sant Juan Michel S. ahí dónde lo quemes.

Share Button

Memòria del Buit – Marcello Fois (2006)

memoria del buit

Per què “La memòria del buit”? Per la història. D’un bandoler condemnat pel destí gairebé des de la matriu de la seva mare, per la llegenda d’haver-li negat un glop d’aigua quan era marrec i les conseqüències nefastes que van seguir després d’aquella nit de bateig i tornada a peu a casa. Per la mística i la mítica d’una illa, amb els seus paisatges salvatges sense possibilitats d’escapatòria, per la Mediterrània que crema tot allò que no aixopluga l’ombra, per la barreja indispensable de races que tots sabem. Per la vida que passa corrent i lentament segons si les sabates van grosses o petites, segons si et confonen per un altre i te’n dus un tret mortífer sense voler. Per l’amor que floreix als barrancs com les flors que creixen de manera inversemblant buscant el sol per escletxes mil·lenàries. Pel fet de morir unes quantes vegades però mai acabar de quedar quiet. Per l’instint despietat d’uns, la raó de la supervivència d’uns altres, la fredor dels negociants i els servidors de la llei, per la mescla constant i malvolent de tots ells en un pam de terreny. Perquè passa a principis del segle XX i encara no hi havia Internet. Perquè tracta dels vells conflictes del sud, d’italians a l’Àfrica i a la Primera Gran Guerra, perquè parla d’unes lluites que encara buscaven el cos a cos.
Perquè ho té tot. Condemnes, misèries, revenges, visions, girs inesperats, aparicions, amistats. Fins i tot la Verge Maria hi té un paper. Un ritme trepidant, coneixement, poesia. Màgia.
Pel Periscopi.
Per la traducció estupenda d’Ana Casassas.
Per La memòria del buit (i Marcello Fois)
(Mai completament, però).

Share Button

More tear us apart – Joy Division VS Evgeny Grinko (1979/ 2012)

Quan la rutina mossega fort
i les ambicions són baixes
I els ressentiments van a l’alça
Però les emocions no creixeran

When routine bites hard,
And ambitions are low,
And resentment rides high,
But emotions won’t grow,
And we’re changing our ways, taking different roads.

Then love, love will tear us apart again.
Love, love will tear us apart again.

Why is the bedroom so cold?
You’ve turned away on your side.
Is my timing that flawed?
Our respect runs so dry.
Yet there’s still this appeal
That we’ve kept through our lives.

But love, love will tear us apart again.
Love, love will tear us apart again.

You cry out in your sleep,
All my failings exposed.
And there’s a taste in my mouth,
As desperation takes hold.
Just that something so good just can’t function no more.

But love, love will tear us apart again.
Love, love will tear us apart again.
Love, love will tear us apart again.
Love, love will tear us apart again.

Share Button