Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button

Avantguarda Paulista

Brasil, un dels planters de la música del món. Sobretot, quan el mercat i el negoci es racionalitzin, quan es reguli la relació de forces entre el gran mercat anglosaxó i les escorrialles que queden per a la resta del món, quan les multinacionals finalment es fotin la gran hòstia i no quedi cap més sortida que reinventar-se. Quan la gent s’adoni que cal col·laborar perquè els seus artistes sobrevisquin. Quan

Boogarins – As Plantas Que Curam

Goiana, Brazil. Fills legítims dels seus Os Mutantes dels 60’s. Pop, ball, psicodèlia colorida, aires cariòques i l’arsenal de músiques dels 60’s entre Londres i Sant Francisco. Invenció i reinvenció.

Elza Soares – A Mulher do fim do mundo

Filla de les faveles, sortida d’un concurs de joves estrelles, crescuda entre els mestres de la bossa-nova, sempre atenta a la desigualtat, la veu de la protesta, de la misèria, setanta-molts anys i encara balla, crida, es belluga i fa discos tant potents com aquest darrer “La dona de la fi del món”.

Metá Metá – MM3

Jazz, art rock, punk i el toc carioca que dóna l’accent. La cantant Juçara Marçal, el saxofonista Thiago Marçal i el guitarra Kiko Dinucci lliguen formes lliures. Un projecte que uneix cultures de carrer i les influències africanes que els referencien. La música no coneix límits, com la cultura, són capes i més capes una sobre l’altra.

Rodrigo Campos – Conversas con Toshiro

Sota la influència de Tom Jobim o Chico Buarque, d’aquesta llavor havia de brollar algun descendent directe que barregés com ells bossa, pop amb trompes i cordes d’orquestra. Rodrigo Campos ho fa amb l’estil naïf de reproduir miniatures, sense gaires pretensions, amb molts gustos diferents mesclats en l’art final de la seva formula.

Share Button

Le Conditionnel de Variétés – Léo Ferré – Eiffel (1971 – 2003)

Segons El País, avui Léo Ferré hauria fet cent anys. De tots els artistes que el pare em feia escoltar els diumenge al matí al menjador de casa, abans que la mare ens engegués a dida, aquest era qui se’m feia més difícil de pair. Potser perquè dels Brassens, Vian, Montand, Becaud, Brel, Seurrat i companyia, era el més iconoclasta, qui vivia autènticament déhors du systeme era ell, i ens ho feia sentir així. Anarquista, lluitador anti-franquista, poeta insolent, músic. El pare sempre explica l’anècdota del dia que se’l va trobar en un aire de repos d’una autopista francesa i li va caure el mite. Per brut i deixat com el va veure que anava. Dehors du system Incorregible, també.

le conditionnel

Comme si je vous disais qu’un ministre de l’Intérieur d’une
République lointaine ou plus présente pouvait être une
canaille

Je ne suis qu’un artiste de Variétés et ne peux rien dire
qui ne puisse être dit “de variétés” car on pourrait me
reprocher de parler de choses qui ne me regardent pas
Comme si je vous disais qu’un Premier Ministre Britannique
ou bien papou ou bien d’ailleurs pouvait être déclaré
incompétent
Comme si je vous disais qu’un ministre de l’Intérieur d’une
République lointaine ou plus présente pouvait être une
canaille
Comme si je vous disais que les cadences chez Renault sont
exténuantes
Comme si je vous disais que les cadences exténuent les
ouvriers jamais les Président
Comme si je vous disais que l’humiliation devrait pourtant
s’arrêter devant ces femmes des industries chimiques avec
leurs doigts bouffés aux acides et leurs poumons en rade
Comme si je vous disais qu’à Tourcoing et plus
généralement dans le textile en ce moment ça licencie
facile
Comme si je vous disais qu’il pourrait peut-être exister un
prisonnier politique qu’on aurait jugé pour la forme
Comme si je vous disais que je pourrais suivre dans la rue
ce procureur qui regarde avec l’eau dans la bouche le ventre
d’une enfant mineure
Comme si je vous disais que ce procureur pourrait être
celui qui aurait pu requérir contre ce prisonnier politique
qu’on aurait jugé pour la forme.
Comme si je vous disais qu’un intellectuel peut descendre
dans la rue et vendre le journal
Comme si je vous disais que ce journal est un journal qu’on
aurait pu interdire
Comme si je vous disais que le pays qui s’en prend à la
liberté de la presse est un pays au bord du gouffre
Comme si je vous disais que ce journal qui aurait pu être
interdit par ce pays au bord du gouffre pourrait peut-être
s’appeler la Cause du Peuple
Comme si je vous disais que le gouvernement intéressé par
ce genre de presse d’opposition pourrait sans doute
s’imaginer qu’il n’y a ni cause ni peuple
Comme si je vous disais que dans le cas bien improbable où
l’on interdirait le journal la Cause du Peuple il faudrait
l’acheter et le lire
Comme si je vous disais qu’il faudrait alors en parler à
vos amis
Comme si je vous disais que les amis de vos amis peuvent
faire des millions d’amis
Comme si je vous disais d’aller faire tous ensemble la
révolution
Comme si je vous disais que la révolution c’est peut-être
une variété de la politique
Et je ne vous dis rien qui ne puisse être dit de
“variétés” moi qui ne suis qu’un artiste de Variétés.

leo ferrer

Share Button

16 Festes de Gràcia, Providència, Mozart, Tordera amb Antònia Font

Galeria

Aquesta galeria conté 6 fotos.

Batiscafo monoplaça, es teu focus a s’abisme de ses aigües insondables només tu les averigües. Batiscafo socialista redactant informe tràgic, camarada, maquinista a institut oceanogràfic. Batiscafo solitari dus un ruting planetari. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen … Continua llegint

Share Button

16 Festes de Gràcia, Plaça Joanic

Imatge

Joanic 16

6.5 euros entrepà i beguda.
Pakistano” crida un italià amb pinta de boy-scout a un company davant de l’amo del bar.
Brexit” crido jo mentre imagino el barri convertit en paradís fiscal.
“Lliure circulació de divises”, canten les carns molsudes i morenes que acaben d’arribar.
Cervesa fresca”, proclama l’amo del bar.
“Anem per feina“, pensa la homeless que tira cap a la plaça, mostrant la vora d’unes calces blanques per damunt d’uns texans gastats.
La línia 4 duu més passatgers de la platja que de la banda de la Trinitat.
La parròquia canvia l’ànima per panades argentines que tenen totes el mateix gust.
La Sara arriba i tirem cap a casa.
Dormir“, podria expressar la fatiga d’un treballador sortint de l’estació.
D’altres, vermells del sol, arrosseguen neveres i para-sols.
La plaça Joanic és una veu constant. Un banc de peixos.
El tren que circula per sota nostre aixeca un núvol d’aire calent.

boca de metro

Share Button