Pregunta-ho a la pols – John Fante (1980) (& Kate Tempest)

Casa nostra és casa vostra, segons John Fante

“Jeia al llit i pensava en ells, mirava com entraven i sortien a batzegades de la meva habitació els flaixos vermells de l’hotel Saint Paul, i em sentia miserable perquè aquella nit m’havia comportat com un d’ells. Un Smith, un Parker, un Jones, jo mai havia estat un d’ells. Ai, Camilla! Quan era petit, a la meva terra, a Colorado, eren els Smiths, els Parker i els Jones els qui m’ofenien amb els seus insults; em deien espagueti, macarroni, llardós, i els seus fills em ferien tal com jo t’he ferit aquesta nit. Em van fer tant de mal que mai vaig poder ser un d’ells, em van empènyer cap els llibres, a tancar-me en mi mateix, a fugir d’aquell poblet de Colorado, i de vegades, Camilla, quan veig les seves cares, em torna a fer mal, aquell vell mal, i de vegades m’alegro que siguin aquí morint-se a la llum del sol, desarrelats, enganyats, per la seva pròpia manca de cor, les mateixes cares, les mateixes boques dures, encarcarades, cares del meu poble, omplint la buidor de les seves vides sota el sol ardent”.

Traducció de Martí Sales

+ + + + + + + + + + + + + + + + + +

Europe is lost, America lost, London is lost,
Still we are clamouring victory.
All that is meaningless rules,
And we have learned nothing from history.

Kate Tempest: “Europe is Lost”

Share Button

David Watts – The Kinks / The Jam (1967/1978)

Allò que parlàvem l’altre dia. Vendre’s els discs i vendre’s la sang. I allò que deia un dia el Ramon Faura de la tradició cultural anglesa ¿o britànica?), un funcionament de cadena de transmissió de pares a fills, més funcional que l’ordeno-i-mano nacional catòlic. De pares a fills i nets, la lletra amb música potser entri millor. Potser vam néixer a l’illa equivocada o potser no hem entès el joc de casa nostra.

De pares a fills. Potser a tots ens agradaria per un dia ser David Watts

Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa

I am a dull and simple lad
Can not tell water from champagne
And I have never met the queen
And I wish I could have all that he has got
I wish I could be like David Watts

Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa

And when I lie on my pillow at night
I dream I could fight like David Watts
Lead the school team to victory
And take my exams and pass the lot

(Wish I could be)
Wish I could be like David Watts
(Wish I could be)
Wish I could be like David Watts
(Wish I could be)
Conduct my life like David Watts
(Wish I could be)
I wish I could be like David Watts

Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa

He is the head boy at the school
He is the captain of the team
He is so gay and fancy free
And I wish all his money belonged to me
I wish I could be like David Watts

Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa

And all the girls in the neighborhood
Try to go out with David Watts
They try their best but can’t succeed
For he is of pure and noble breed

Wish I could be like
Wish I could be like
Wish I could be like

Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
Fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa-fa
[Repeat]

Share Button

Hopelessness – Anohni (2015)

Tampoco le crean su punching ball particular, el saco de boxeo donde descargar la rabia por lo que no salió bien. Ya conocen al tipo, así que no salgan con esas. Apadrinado por el rey Reed de Nueva York, todos pusimos la oreja cuando nos llamaron a retreta desde el selecto Manhattan de los clubs de noche. Compramos sus discos y le vimos, nos abrazamos a su lirismo y le dimos las gracias por existir. Allí encima estaba aquel espantajo del pelo revuelto y voz de ángel atormentado para bendecirnos con un cartel de “todo vendido” a un lado. Para que, al estilo de este tipo de artistas, con pinta de perdedor habitante del último puente del mundo, todos le demos la espalda diciendo sandeces como que nunca le hemos comprado ni beneficiado, que su aspecto nos da grima, que lo encontramos demasiado afectado y cosas de esas. El disco es más de lo mismo? Sí. Qué se le puede pedir a una prima donna de estas? Heavy Rock Escandinavo? Puede que un poco de glam le quedaría como anillo al dedo, pero es Anthony quien decide, y nosotros si le compramos el invento o pasamos. Mientras alguna compañía de discos y algún mánager le paguen las facturas, seguirá haciendo esta música que tiene mucho de ambientación para grandes desfiles de modelos, para diseñadores atormentados con problemas de inspiración (por culpa de alguna pareja promiscua), para vendedores de perfumes y colonias invasivas. Ese es su mundo, su target tipo, mientras ahí le compren, seguirá peinándose horriblemente y comportándose como una de esas brujas de las películas de Akira Kurosawa, chillonas, feas y tóxicas, y que solo saben dar que malas ideas a quienes les rodean. Un poco de eso tóxico tiene el amigo Anthony: parte y reparte gorgoritos y puede que a ti te toque la mejor parte. En caso contrario, apague y borre. Y a otra cosa mariposa..

Share Button

Manual per a dones de fer feines – Lucia Berlin (2015)

¿Millor llibre de l’any? Una etiqueta que és un risc. Passa igual amb els premis. Com amb l’estratègia comercial de publicar autores, per l’empatia que generen, perquè qui llegeix ara és la dona i vol temes de proximitat. Intimitats femenines. Això nostre. Sí. El “Manual…” és un llibre femení, la veu d’una dona furgant al seu infern quotidià. A partir d’aquí, el màrqueting de pa sucat amb oli del món de les lletres funciona a curt termini i res més. La resta son titulars gastats, pretensions i tergiversacions sobre gèneres. Sobre els generes, només cal pensar en la pila d’autores que coneixem i callar la boca. Com les etiquetes aquestes del millor de l’any. Estratègies.
428 pàgines per trobar la raó del llibre de l’any. Una pila de contes. Un pròleg de Lydia Davis que ens vol preparar, que ens avança nocions abans d’entrar a la sala fosca de l’autora. ¿I per què no posar primer la biografia? ¿Per què no datar els contes? ¿Per què no informar d’on van ser publicats? ¿En un recull? ¿En una revista? ¿I la ciutat on van ser escrits? Imagino que es va valorar donar alguna d’aquestes informacions però que es va desestimar per algun motiu. Potser per manca de documentació. Hauria servit durant la lectura, per fer-nos una idea del moment, del lloc i la conjuntura. ¿Es tracta d’un recull global de contes? ¿O d’una selecció? (El pròleg podria haver anat per aquí, pel criteri que es va seguir en fer la compilació)
Imagino que l’obra va arribar publicada així des de l’editorial mare nord-americana.
¿Millor llibre de l’any? Els primers contes serveixen per adaptar-se a l’estil de l’autora. La manera peculiar d’escriure de Lucia Berlin, sembla que a raig i de manera convulsa o desordenada, demana tenir el cap centrat i sense distorsions de l’atenció. Res de llegir al metro amb un paio al cantó parlant per telèfon o al CAP entre dues rivals per una malaltia pitjor. Res que no haguem viscut abans amb els llibres i l’esforç d’entendre. Destacar la traducció que ens apropa a la veu i la neteja de la neteja prèvia que sembla haver patit el manuscrit. A mida que entrem al llibre, l’orella del cap s’ajusta a la veu i rellegim l’imprescindible. Repassar una escena per ajustar l’entesa d’un fragment. De vegades el punt de vista del narrador salta i canvia de protagonista sense avís. Esperit lliure per influència beatnick, aclareix la biografia.
Del desordre vital de l’autora, d’un canvi constant de residència, de marit i de feina, creix la brossa que conforma els seus contes. De néixer a Alaska i mudar-se a Santiago de Xile, per la feina minera del pare, a viure a Ciutat de Mèxic,a Califòrnia, a Nova York, a Alburquerque, Nou Mèxic.Amb una nova parella, amb un altre fill, amb una feina diferent, una qualsevol que doni per viure i de menjar als fills. Fracassos, desfetes i malalties omplen el paper sense un ordre establert. Un conte parla d’inseguretats personals, el següent, el drama és per algun conegut seu. Un interès ascendent sedimenta la lectura que ens retroba amb personatges com l’avi dentista, la mare estrafolària i el marit, membre del PRI mexicà, amb la germana malalta de càncer, amb fills i nebots punkys, que ens adapta al dia a dia real de l’autora. Amb la cotilla que duu per redreçar un problema d’escoliosi, al dolor dels altres que la fa patir, a la seva addicció al mam, a la soledat i la supervivència, a la vida entaforada en una maleta i amb uns pocs calers a la butxaca. La lectura va madurant com l’escriptura o és l’efecte òptic que proporciona. Els relats acaben lliscant com grans d’un collar que filem fins aconseguir una mena de visió panoràmica. Acabada la lectura, romanen les històries i queden fora les crítiques funcionàries com el pròleg de la Davis. Influències? Realisme Brut? Txejov? Queda el talent i el desafiament de les normes, aquest retòrcer la realitat quan parlem de nosaltres i el pudor complica la feina. Queda el plaer de la lectura quan encaixen les peces del trencaclosques. Quan aprenem alguna cosa. Millor llibre de l’any? Importa?

Nick Cave and the Bad Seeds – People Ain’t no Good

Share Button