La muerte del padre – Karl Ove Knausgård (2009)

la muerte del padre

Bàsicament és el llistó, l’alçada que trobem davant quan aixequem la vista, si la volem saltar o no. Que funciona d’inspiració. Algú que t’empeny, una veu d’alè dens, insistent. La lectura roda sobre fets quotidians, l’experiment i la necessitat de treure’s els claus rovellats que deixa la vida un cop superada una fase, la que toca i que acabes de cremar, la pell que mudes i deixes pel camí penjant entre branques i matolls, els has travessat amb la intenció de ferir-te, vols que faci mal i que cogui, sentir-te alliberat d’un pes mort, malgrat no pesi res, uns pocs grams. Vegetació vestida de pell morta, records que són olors, neu, ciutats, noms, carrers. A vint planes per dia (que no donaria jo per un talent semblant. !20 planes per dia!), com un llevaneu obrint camins. L’ordre no importa tant com fer via, quadrar passes i moviments, això sembla, tibar d’un fil fins on et dugui, deixar marques. El punt de partida és la mort, és el pare, la geografia d’uns anys, confusa i inabastable, que ha quedat desfigurada a còpia de transitar-hi. No és cap drama, és l’insomni que ens acompanya durant el dia, la doble visió que atorguen ment i ànima, que barregen prosa i poesia, el so i el silenci que composen els pensaments que busquen la sortida, una sortida digna, que funcionen sota qualsevol circumstància d’ebrietat, de fred, a mitja tarda, mentre mor el capvespre. Al cantó del mar. Entre piles de brutícia que reclamen atenció. La feina puntual de l’escriptor es tirar amunt les persianes i afrontar el desordre que hem anat acumulant. Llums i pols. Anar al super, comprar el que faci falta, omplir cubells amb aigua calenta i gratar, fer saltar la ronya de la fusta. Oblidar és clínicament necessari, la lògica serveix els moments que funcionen d’argumentació bàsica, els posa al capdavant, són claus rovellats que produeixen esgarrinxades que es curen totes soles. L’esforç compensa entre pujades i baixades. La mort es l’excusa, la figura del pare. L’autor treu 500 planes que podrien ser-ne moltes més, sense principi ni final. Quan arribem a l’última plana, la seva veu reclama que els seguim a la següent cambra, després d’unes escales i un distribuïdor. Ens espera amb els guants de netejar enfundats, el raspall, el pal de fregar. Acabat de dutxar i després de fer un cafè. Prest per netejar una nova peça. L’amor.

Pimeydestä pimeyttä vastaan by Joose Keskitalo on Grooveshark

Share Button

Música, Música

2014-07-07 17.32.55

M’ho va dir el calb aquell. Amb un to de menyspreu com fusta nua. L’aire de superioritat moral, aspre al tacte, que em va decidir de distanciar-me. Que et fotin, vaig dir, i vaig afegir de pensament unes notes ploroses de violins. Serveix per això, per ambientar una circumstància sense necessitar instruments reals ni saber-los tocar. Pensar una nota, realitzar-la, fer-la sonar com la d’aquell disc. Recuperar uns versos carregats de mala llet, no cal saber cantar, els penses i ja ho tens. Com aquell “per què vols TV si tens T-Rex”, que encara em recorden algú de “L’endemà”. Una melodia que recupera un moment feliç, aquelles tardes fumades a can Charlie. Els setembres vermells amb Jimi Hendrix o els Stooges. La compro o descarrego, faig un mur d’aïllament, com quan abans sortia a passejar amb els auriculars a les orelles, escollia un disc i m’escrivia una escena baixant a plaça Catalunya, driblant turistes i transportistes a ritme de Primal Scream, o perseguint fantasmes darrere la partitura de Barry Adamson. Trencant murs muntat en el desordre d’Ornette Coleman. Llegint Knausgård, o Zweig, o Shriver, o Saunders, la música supera la prosa i esquitxa el terra perquè hi patinin les opinions prefixades. Nans i gegants.
Sonen les Sueques i és pregunten qui ets tu.
Música. Per donar i vendre.

Share Button

Pàgina de Cultura del Punt Avui (edició d’avui 17/10/2014)

17CSUP_005-1

Share Button

Cartes Mortes – David Gálvez (Les Males Herbes 2014)

david galvez

Benvolgut David:

Què li he de dir?
Paisatges de paraules, muntanyes russes d’idees, un anar i venir en la seva nit elàstica. Ho diu vostè, no jo. Un exorcisme, també, de dades i records. De vegades la lectura m’ha semblat això (cregui’m que l’he imaginat cremant piles d’apunts per Sant Joan, de quan vostè estudiava i acabava els exàmens). A banda de les seves dèries, com començar per l’escrot del pobre Palau i Fabre. La diatriba amb el poeta Artaud m’ha deixat una estona la imatge al cap, el gest amb el dit. Ja sé que moltes històries comencen així i, a partir d’aquí, és qüestió d’anar tibant del fil i enllaçant idees. Anecdòtiques i transcendents barrejades, obedients i ordenades en la filera mentre esperen el seu torn. Fins despullar-lo d’intencions, i no parlo de mostrar-les, parlo d’alliberar-se’n, de treure-se-les del damunt -¿un excés de coneixement, potser?- aquesta sobrecàrrega de noms, dates, llibres i fets que sembla que l’atabala. Que és del que està fet el seu llibre. Gombrowicz i les traduccions de “Ferdydurke”, la implicació de Cortázar en la versió castellana que vostè utilitza com a trama central i que recupera quan perd el nord amb d’altres investigacions. Tema Duchamps, Kafka i Hitler, Dalí i Freud. Suposo que sempre buscant el moment del gran flash que ho atura tot, que t’enxampa amb el darrer vers a la boca, amb la paraula que el clourà, quan truquen a la porta i la situació es bifurca definitivament. El poema quedarà incomplert per sempre. Però documentat per bojos com vostè. Història i coneixement, arribar al moll dels fets, dur-nos al moment transcendental, trobar el desencadenant i la coincidència. De Buenos Aires a Nova York amb Europa en guerra. Les seves històries són cartes que no arriben, que moren anticipadament (al final del llibre sembla que hi hagi un aclariment, però), que trobaran lligades dins d’un bagul o dalt d’un armari. Influències de Cortázar, Kafka, Borges, Bolaño. Van apareixent, algunes verbalitzades. Una història damunt de l’altra, un mil-fulles, la ciutat morta en els fonaments de la viva que també morirà algun dia perquè en visqui una altra, encara més gran i impersonal que l’anterior, com la vall verda enfosquida pel ciment i asfalt que vostè coneix. Les troballes infinites d’internet, els laberints de la vida que motiven les nostres passes. Perdre’s. Llegir i creure’ns més intel·ligents que l’escriptor, en una altra de les foteses d’aquest anar nostre híper-informat i amb tot a taula. Per acabar com aquestes cartes mortes de les que parla, cadascú de nosaltres ocupant la lleixa corresponent, la bossa d’escombraries o el carro de supermercat amb el rebuig camí del drapaire. Un perfil de Facebook que ningú pot desactivar, la darrera conversa que vam tenir al xat del telèfon, la dedicatòria d’un llibre dalt de la pàgina. UN gest qualsevol. Algú que es grata els ous (amb perdó de les senyores) i el gest que motiva la imatge que un altre recollirà per iniciar una història. Esqueles amb fons verd, un viatge de ficció sobre un passat concret. Mort, però.

Atentament.
Fins aviat.
Gràcies.

Share Button

St. Vincent – St. Vincent (2014)

Alguien me dijo que no soportaba su pretensión a lo Robert Fripp con la guitarra. Ella se tiraba por el suelo en plena coreografía mientras la noche caía en aquel codo del Fórum de las Culturas que tiene algo de descampado miserable, pisando latas y vasos de plástico mientras el frío no dejaba un hueco libre. Sí, la señora esta pretende y va de lista por la vida, es de las que se piensa unas cuantas veces las canciones antes de sacarlas del horno. Sí. Las quiere embadurnar de originalidad, de poesía, de mensaje, para podernos dar gato por liebre cuando ya lo tenemos todo visto y oído. Mezclado, no agitado por favor. Por mucho que digan, no descuida el tema del espectáculo, lo viste y desviste, se busca músicos que interpreten, les obliga a meterse en la piel de lo que ella disponga, a actuar como payasos con un instrumento colgado del cuello. Para que ella vaya repartiendo favores entre el público, les hable de sus manías como si fueran verdades del mundo moderno. Su dogma, gracias, con ese sonido rasposo e indefinido, que a veces suena a disco y otras a la cosa progresiva de otros tiempos, que abraza esa manera desdeñosa de la escena mas in neoyorquina. Porque ella lo vale, parece decirlo con su despeinado natural y la mirada de rata astuta que pasea por las portadas de sus discos. Que ella es lo más, que ocupara lo más alto de las listas de éxito al tiempo que nos susurra a la oreja que también podemos tomarla por cantautora, la Joni Mitchell moderna, le gustaría eso, con una sonrisa en la boca de la que cambia favores por tarjetas de crédito. Y no, no me refiero a cosas del cuerpo, sino del alma, de que su esfuerzo merece una recompensa, ella actúa y ustedes pagan, la contundencia, el verso y la electricidad corren por cuenta de ella. Y el sentimiento que queda después de la experiencia, el poso satisfecho frente a la decepción diaria que quedará barrida si usted pone la oreja y algo de ganas. En serio. Vale la pena.

Share Button