Art Blakey and The Jazz Messengers – Moanin’ (1959)

Un gozo para el oído. Con Bobby Timmons, Lee Morgan y Benny Golson, Blakey hace realidad su sueño de liderar esta especie de big band de bolsillo. Vibran los mimbres cuando atacan Moaning o Are you Real? subiendo las revoluciones de los sentidos. Y es que uno se siente tele-transportado a esa época, a la penumbra de un club que huele al sudor de la historia que ahí se destila. Y ellos como si nada. Ésa sería una de las claves de este cuento. Estar haciendo historia sin saberlo, tocar por el placer de encajar notas, sentirse conectado y caminando en una misma dirección. Sonriendo a ese futuro del que alguno no disfrutará. Pero ahí les tienen, haciendo más grande el campo, que diría algún entrenador, centrando al área para un remate impecable a la red. Y cuando se acaba la comedia, esperas unos segundos, piensas en lo qué es grande y en lo qué no. Vuelves de nuevo sobre tus pasos para recordar ese instante efímero que es la música. Lo recuperas como quien consigue una mariposa en el aire.

Share Button

PopSpots – Històries de Portades

Un treball musical és un compendi d’elements que, barrejats, produeix una química determinada, decisiva en l’èxit i el fracàs. Parlem de les cançons i del repertori, del ordre fixat quan sonen una darrere l’altre com capítols d’un llibre. I també de les cobertes; de la projecció exterior, que amb una foto, un dibuix o un logotip els permeti obrir-se pas en la cubeta de novetats. Tots tenim uns quants d’aquests discos al cap, dels que associem repertori i aquella imatge que ens ha quedat al cap, en els prestatges de la memòria. Darrere de les fotos, del treball gràfic i el muntatge, hi ha la idea; l’escenari perfecte segons el fotògraf, aquell lloc escollit pels músics, o el tema de la sort; allò de baixar de l’auto i tirar unes fotos que després ha acabat passant a la història entre les nostres mans.

La pàgina PopSpots es dedica a descobrir els escenaris d’aquestes portades, a esbrinar que ha passat amb aquella cantonada o amb aquella església, amb aquell mític sofà o amb aquell arbre. La vida segueix rodant i molts llocs han canviat. Com la música, que manté un perfum de temps i moments, les portades dels discos fixen l’instant. PopSpots ofereix la possibilitat de saber/imaginar com és va composar la foto, com la va pensar de l’original a la foto definitiva. Carrers, places, descampats… per triar i remenar. La reconstrucció dels fets.

Share Button

The Clash – The Clash (1977)

Un 8 d’abril del 77 el disc aquest arribava a les botigues. A nosaltres, les noticies ens venien per les revistes especialitzades en música. S’anava corregint l’assumpte del retard en la publicació de discs i les novetats començaven a arribar a temps real. Llavors, imperdibles, roba foradada, cabells en punta i de colors… I Pistols, Stranglers, Buzzcocks, tots volíem recomanar el nostre disc favorit a les amistats. El punk, amb la seva actitud desafiant, anava fent adeptes per la vella fórmula d’escandalitzar. La disbauxa feia més passable la crisi que estava colpejant l’economia familiar i el govern Thatcher que s’anava carregant el benestar social dels col·legues laboristes. Algú havia de reconduir la gresca i convertir-la en un crit de protesta. I els Clash van optar pel discurs polític. En aquest primer disc van agitar la seva destral sobre els nostres caps. Ells estaven llestos per la guerra de guerrilla. Cançons curtes, missatges de revolta i desencís, un “no future” real entre carrers en flames i piles de mentides. Més un talent especial per fer cançons a còpia de barrejar reggae i rock. Van ficar 14 cançons en el disc que va ser l’aposta de la multinacional CBS per mostrar-se a la competència. De sobte, tota la penya van voler ser ells. No Beatles, No Stones, The Clash.

Share Button

No hi ha misteri suficient

Amunt i avall, carrer brut d’eslògans.
L’enrajolat el forma caixes llardoses de menjar ràpid
Les passes són a ritme militar.
Sol tebi al clatell, blau canari als ulls,
panteix d’aire condicionat,
batec de portes nervioses que s’obren i tanquen.
El vers més repetit, als nostres peus i sense cames,
el d’un pòtol que demana:
Diu tenir gana i promet veure el futur en el dolor.
Aliè i propi. Fulles d’afaitar i burilles fumejant.
Quatre de la tarda.Peixos que remunten el riu
De Plaça Catalunya a Ronda Universitat
Carrer Pelai, reis i vassalls
en calça curta, tatuats, curts, magres,
tous, polposos, rosos, morens, durs, tibats,
esprimatxats, ganduls.
Peixos que remunten el riu
mentre parlen per telèfon.

Amunt i avall, ulls de medusa
i una música brutal.
Cinc de la tarda, sirenes de dissabte fan cantonada
Les seves veus quan s’ofereixen
sonen com el repic sord de la carn metrallada.
Nens i avis surten per portes metal·litzades,
Giren i entrar. Hi ha qui prefereix dutxar-se.
Perfums, ceres, banyar-se en carmí vermell fos.
Sabates, electrodomèstics i petons.
Un fotomatón a les cinc trenta. Quatre sabates i se sobreentén
Dimarts, ment en blanc, respiració assistida,boca a boca, amb el nas pinçat,
Darrere el contenidor, aturada cardíaca, cruïlla amb Balmes.
Com que ja ets prescindible, recull els esdeveniments.
Nous i vells, com el bitllet que surt del caixer a les mans suades d’un turista.
Paper nou, de primera mà. D’un sol ús de per vida.
Amunt i avall per Pelai.

Amunt i avall, les paraules suren pels forats,
només són ossos d’un esquelet del que em menjat
Espina de peix, moll, cartílags.
El carrer va brut d’ofertes quan tanquen les botigues.
Dissort i depressió.
Pòtols i tolits també escampen. Un rastre de llums de Nadal els persegueix.
Van quedar abandonades de les darrers festes,
i encara continuen enceses, un juliol tòrrid de rebaixes.
Camises a quadres de franel·la, bambes polides, texans ajustats
Uns culs grossos com el món, pells clivellades i cremades
Xop tot de crema, liniments i suor.
Un corrent altern baixa de la plaça a la ronda
Alés, disgusts, cremor de panxa i de butxaca.
Bombetes, amunt i avall, com petits cervells arrebossats.
Aliment perfecte per ànimes de temporada
Cruixen, fan mal quan les mossegues
però fan passar la gana.
Amunt i avall, quantes vegades
d’Universitat a Rambles.

Share Button

Loud City Song – Julia Holter (2013)

Julia va fuerte, decidida como parece a situar su nombre en la lista de músicos con personalidad. Para ello, concepto. Nada de discos fáciles ni de cuatro por cuatro en las canciones. Para ello, mucho instrumento y reflexión, estudio y arreglos, silencio y la voz omnipresente tirando del carro. Parece (y estoy convencido de ello) una obra pensada y estudiada al milímetro, que le habrá quitado el sueño y provocado insomnios y jaquecas. En el regreso al formato vinilo, los discos vuelven a la noción de las caras A y B que refuerzan la importancia del repertorio. Que nos devuelven a la primera y segunda parte. Como los actos del teatro que inspiraron tantos y tantos discos en los 60′s y 70′s. Que es lo que parece reivindicar el disco este. (¿Dónde le ponemos el corte?, nos preguntamos desde el formato CD y MP3) Las canciones parece desplegar una historia sobre la ciudad con sus ruidos y vapores, las luces y los callejones, las multitudes que dejan a su paso voces y rumores, las prisas, los autos, la ansiedad y el amor, la soledad y los excesos. Gente convertida en islas. La propuesta de la Holter demanda un esfuerzo en la música cambiante, en los silencios, en las subidas y bajadas con la barrera del idioma y la idea que se explica a través de la partitura. Destacan la belleza musical, el gusto y el conocimiento que la guían. A partir de aquí, los colores. En mi caso, escucharlos con libreto, entender y dejar hacer a los sentidos, ir y volver, dejarlo reposar y volver con él pasado un tiempo. Habituarse a la voz, a los arreglos, empaparse y decidir. Esa exigencia que me gusta de la música.

Share Button