Shipbuilding – Elvis Costello / Robert Wyatt (1982 – 1983) (& Suede)

Quan no se sap quina és l’original i quina la versió, quan no se sap quina supera en qualitat l’altra. En qualsevol cas, revela l’horror d’una guerra de butxaca com el conflicte de Les Malvines. Composta per Elvis Costello, la lletra respon a la promesa del govern britànic segons el qual la guerra revifaria l’activitat de les drassanes angleses aturades per la crisi. Com diu la lletra, la bona nova pretenia pujar els ànims de la gent a còpia d’engegar joves anglesos al fons del mar.

Is it worth it?
A new winter coat and shoes for the wife
And a bicycle on the boy’s birthday.

It’s just a rumor that was spread around town
By the women and children, soon we’ll be shipbuilding

Well I ask you
The boy said ‘Dad, they’re going to take me to task
But I’ll be home by Christmas.

It’s just a rumor that was spread around town
Somebody said that someone got filled in
For saying that people get killed in
The results of their shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

It’s just a rumor that was spread around town
A telegram for a picture postcard
Within weeks they’ll be reopening the shipyard
And notifying the next of kin
Once again.

It’s all we’re skilled in
We will be shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

Una història estranya. Elvis Costello la va escriure amb Clive Langer, pensant editar quatre versions diferents. Wyatt va acceptar la idea de collar públicament Thatcher per la ignomínia d’aquella guerra però, inestable com era llavors, es va fer enrere. Finalment ho va fer, en format single, d’aquella manera discreta, com la seva veu. Perquè sembla que la difusió definitiva va arribar mitjançant la versió que Costello & els Attraction van incloure l’any següent al LP “Punch The Clock”, aconseguint pel tema la participació del trompetista Chet Baker. Entre una versió i l’altra, van de la cançó l’himne antibel·licista que es pretenia per treure els colors al poder mentider i trampós. Com diu la lletra, construint vaixells i engegant els nois a cercar perles.

Afegeixo la versió de Suede (per allò de donar continuïtat a la tradició)

Share Button

Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

El intelectual es un misántropo – Alfonso Berardinelli (2015)

Anotació

“Personalmente no me siento un intelectual como categoría, clase o grupo social interesante desde el punto de vista político. No me gusta tomar partido. Prefiero explicarme lo que sucede antes que expresar mi indignación un día sí u otro no. Cuando uno toma partido, se militariza y deja de considerar que el adversario también podría tener razón: no siempre, pero alguna vez”.

“Entre el Ser que reencontrar y la Máquina que hacer funcionar, algunos simplemente, se siente incómodos. Piensan que ‘algo no va bien’. Ésta podría ser ya una primera definición del tercer tipo de intelectuales, el de los Críticos: quizás el más extendido pero también el más débil y el menos prestigioso. Los Críticos son y se reconocen como individuos a disgusto, llenos de dudas, sin poder, y a menudo con la sensación de estar solos. Sus experiencias son corrientes, no parecen especiales ni especializadas. Pero nadie ha dicho que sean fáciles de comunicar o de compartir. Por un lado está el Ser, o Dios, o los Dioses, el Absoluto, el Inicio y el Fin, la Verdad y su Deconstrucción. Por otra parte están los imperativos prácticos, el Progreso, la colectividad, las estructuras, las superestructuras, las infraestructuras, el Estado y el Mercado: y la necesidad de hacer funcionar todo esto para procurarse desarrollo, crecimiento y beneficio. Atrapado entre estas entidades opresivas, al crítico le queda poco espacio. No sabe proponer soluciones de validez universal. Cree y no cree pero siempre en algo relativo y minúsculo”.

& Swans: “The Glowing Man”

Share Button

Look Here – Mose Allison / The Clash (1965 / 1980)

La inclusió de “Look Here” al repertori de triple “Sandinista” de The Clash de 1980 sembla dur un homenatge implícit al “Young Man Blues”, també d’Allison, que van reinterpretar The Who al “Live at Leeds” de 1970. Al pic de la seva carrera, The Clash semblen acceptar el rol d’estrella en la línia de successió de grans bandes de rock angleses que els Who van encapçalar durant els 70’s. Dels Who als Clash, la carrera d’ambdós grups demostra que l’aiguabarreig sense manies d’estils diferents és condició bàsica dels qui busquen transcendir.

Look here, what you think you gon’ be doin’ next year
No lie, how you know you not gon’ up and die
No doubt, soon enough your friends will find you out
Take care you know you might not have much time to spare

I say, how long have you acted up this way
What know, when you gonna get your own floor show
I’m hip, you could use a button on your lip
Look here, what you think you gon’ be doin’ next year

Share Button