I uns lloros miraven Bigott (18-07)

bigott1golferichs

A primera fila hi havia la noia de nas ganxut: mel de cabell recollit en un monyo, ulls clars i un somriure bullent als llavis; dels genolls als mugrons, dins d’un vestit marró, exhalava un erotisme que fonia qualsevol tràngol de feia una estona: el xàfec inesperat a Passeig de Gràcia, la xafogor que pujava del terra llardós, la cua per entrar i les maniobres perilloses d’un camioner obstinat a aparcar a la vorera on ens esperàvem. Quan, a mitja actuació, els peus em cremaven o, del cansament, se’m carregaven els ronyons, la buscava. La seva visió resultava un bàlsam d’efectes instantanis.
Llavors, hi havia la gent aquella que no parava de garlar. Segur que havien quedat per sortir i el bolo del tal Bigott els donava igual. Com que era de franc, no perdien res anant-hi. Però, l’assumpte no convidava: un paio d’aspecte descuidat, – texans, camisa blanca i bambes de tennis -, que es presenta sol amb una guitarra i que practica la balada i una ironia que demana complicitat i posar-hi l’orella. I sembla que d’això avui no ens en queda. Perquè, a la primera cançó, van donar l’esquena a l’escenari per obrir llaunes i xerrar de la setmana. Algú, un pare que assistia amb els fills, va demanar-los silenci. Dos glops i una pausa més tard, una altra gent iniciava el ritual de la llauna i com t’ha anat la setmana però ja ningú va provar de callar-los. Bigott repassava el repertori i nosaltres aplaudíem.
Llavors es va animar la colònia de lloros de la palmera del pati i el concert va repartir xiscles i decibels. La protesta dels ocells va distreure mínimament les veus i les cançons van agafar un punt tropical de còctel i camisa de flors. La noia de la primera fila reia quan l’artista feia que disparava a la palmera amb la guitarra. El tràfic nerviós de les 8 del vespre s’escolava pel pati d’entrada del centre cívic Casa Golferichs. Repicaven uns clàxons i una sirena demanava pas des de plaça Espanya. Els lloros de la capçada bramaven i com t’ha anat la setmana. Bé, esperant les vacances.

bigott1golferichs2

Share Button

Hunger of the Pine – Alt-J

Els anglesos Alt-J tornen per setembre amb “This is all yours”, la continuació d’aquell primer “An awesome wave” que va situar-los a les llistes d’èxit de mig món. Equilibri d’estils, tirada per les melodies i les veus suaus, risc controlat buscant l’espai que permeti progressar. A la tardor comprovaran si l’invent funciona, si el fotut segon disc de qualsevol carrera musical pot amb la tanca de la popularitat. Si és un pas endavant o un pas enrere d’aquells que engega el grup a la bassa o obliga a tornar a començar. D’entrada, el vídeo de presentació que no ha de deixar-nos indiferent. Massa fort pel que és? Provocació pura i dura? A l’alçada de les circumstàncies? Es veurà.

Share Button

Música d’estiu 2014 (2)

Neneh Cherry – Blank Project

Bona veu i les idees clares. Informació genètica de primera i allò de fer només els discos que vol, quan vol i amb qui vol. Sense que els resultats comercials o les opinions la neguitegin. L’experiment barreja jazz, tecno i pop per no trair els orígens ni la modernor vital que tira endavant projectes d’una certa entitat. Conseqüent des de la primera nota.

Angel Olsen – Burn Your Fire for No Witness

Camp i ciutat, un mar i muntanya entre PJ Harvey i Patti Smith, un homenatge al munt de dones que agafen el fusell i surten a caçar, dolçor i passió i que ningú faci cara d’haver-ho vist tot perquè hi hauran bufetades i algun honra masculina acabarà tirada pel terra. Un record pels 80′s i per la meva estimada Maria Rodríguez Rey.

Cloud Nothings – Here and Nowhere Else

Rotllo universitari en uns rostres seriosos; encara que es deixin les cordes vocals, suïn com uns desesperats i acabin amb les ulleres (de pasta, of course) mig torçades damunt del nas. Encara que després la seva veu normal tiri a aguda i no recordi la darrera vegada que es va entrompar i que no mengi més que hamburgueses o últimament hagi optat per la dieta vegetariana. Malgrat no els toqui el sol durant setmanes. Les seves amigues no deixen que els toquin els barbs.

Studio One Rocksteady – Varis Artistes

I penses, què té l’illa aquesta per produir tanta bona música? ¿És per allò de viure rodejat d’aigua? 240 km de llarg per 80 d’ample i vinga grups. Calor i tensió, la pobresa, el joc de blancs i esclaus i allò que té l’aire, que corre més lent que en qualsevol altre lloc del món.

Share Button

Santuario – William Faulkner (1931)

Rellegir Faulkner. Del malson de la primera lectura a la transparència de la darrera, fins clissar-li les ferides i els pedaços. Com encobreix la cruesa, els incendis que provoca per despistar l’atenció, el pèndol que oscil·la entre el fet comercial i aquest perdre el nord que desafia la comprensió quan la sang se li calenta, el gust per la torrentada d’idees i vigila que els encausats no es reconeguin en el text, que això només és el comptat de Yoknapatawpha. Faulkner prova de retratar una societat de coneguts i saludats que inclou la família, aquells pioners, herois en territori enemic, incapaços d’oblidar la Bíblia i el fuet. La desfeta persegueix Faulkner, els pecats venials agiten la cua, castiguen amb el record i demanen tinta, paper i quelcom de beure. En l’època de la llei seca, sense el pal·liatiu de l’alcohol, els personatges suren en un mercuri tou que els embruteix. Malgrat la prohibició, no deixen de beure, des d’aquella primera escena, quan el jutge Horace Benbow s’atura a beure en un estany i topa amb el sinistre Popeye. La destil·laria del traficant Goodwin esdevé santuari, lloc de trobada on tothom s’iguala; tant dóna la classe si tard o d’hora te l’has de beure, en got o a galet, perdulari o estudiant, figaflor o mare abnegada, home de llei o condemnat. Els secrets sempre s’amollen amb la boca calenta i el passat torna al present. Faulkner sentencia amb un ferment fet d’odi i amor que s’escampa en l’aire com les pregàries.

Share Button

Elementos del estilo según Robert Louis Stevenson

Citació

Conclusión:

Ahora ya podemos enumerar brevemente los elementos del estilo. Es propio del prosista la frase larga, rítmica y grata al oído, que nunca cae en una métrica rígida; del versificador, combinar y contrastar el modelo doble, triple y cuádruple, los pies y los grupos, la métrica y la lógica, de forma armoniosa en la diversidad; y es común a ambos la tarea de combinar ingeniosamente en frases musicales los elementos básicos del lenguaje; la tarea de tejer el argumento en una textura de frases preñadas y periodos acabados, especialmente vinculada a la prosa; y la tarea también común a ambos de elegir palabras adecuadas, explícitas y expresivas. Ello nos permite entrever las dificultades que entraña un pasaje perfecto; el número de facultades, de gusto o de sentido común que hay que ejercitar durante su ejecución; y la razón por la cual, una vez concluido, nos produce un placer tan hondo. Desde la ordenación de palabras concordantes, de la sensualidad y el arabesco, hasta la factura de la oración elegante y fecunda, acto vigoroso de la inteligencia, es rara la facultad humana que no se ejercite. No nos sorprenda, pues, si son raras las frases perfectas, más raras aún las páginas perfectas.

Share Button