Gunslinging Bird – Charles Mingus Vs Chuck D (1959 – 1992)

“Gunslinging Bird” no té traducció (si algú me la pot oferir, li ho agrairé), però puc entendre que es refereix a alguna mena d’ocell pistoler. En aquest cas podria suposar que Charles Mingus (1922-1979) es refereix a la seva actitud gàngster, quan es vantava de funcionar amb un revòlver sota de la camisa. La composició pertany al seu tretzè disc “Mingus Dynasty” i amb un cop d’ull a la portada…

… No cal afegir gaire més a les pretensions de l’artista. La sonoritat del disc també és una evidència, el color de la música, la vibració, l’estil polifònic, el blues. Un parapet, val a dir-ho, des d’on Mingus amaga la mala llet i les maneres d’explotador que es gastava amb els músics que l’acompanyaven. Aquí, la canço

I aquí la versió del 92 que va fer el raper i perill públic Chuck D, després que el músic i agitador cultural Hal Willner, decidís fer un disc homenatge a Charles Mingus, pel setantè aniversari de l’artista. De gàngster a gàngster, en el bon sentit de la paraula, d’un raper a una mena d’heroi de la lluita contra l’apartheid i la desigualtat. Racisme, mai més, si us plau, d’una puta vegada.

Share Button

“Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos: Philip K. Dick 1928 – 1982” – Emmanuele Carrère (2005)

“Cuando alguien intenta ver su vida como una trama, pronto ve en ella la ejecución de esa trama y todos más o menos compartimos, más o menos vergonzosamente, alcanza su plenitud en dos sistemas de pensamiento: el de la fe religiosa y el de la paranoia. Y Dick, por haber experimentado las dos, dudaba cada vez más que existiera alguna diferencia entre ambos”

¿Com radiografiar una bogeria i no perdre el control de la narració? El repte juga de forma constant amb la comprensió del llibre. Carrère s’apropa a l’obra i la vida de l’autor per tal d’extreure’n l’essència. Potser per fer-nos entendre què s’amaga darrere les trames dels seus llibres. La visió panoràmica de la biografia de Dick i de l’època que va viure es confonen com la lectura de dos negatius exposats junts al sol. La seva obra, filla de la immediatesa d’un negoci i de la prosperitat d’un moment, l’engega a treballar sense pausa, com la cadena de muntatge d’aquests grans fàbriques que mai tanquen. Venedors de discos de dia, escriptor de nit, veient despuntar el dia abans de tornar a la feina. Afegim la influència d’una germana bessona que va morir al poc de néixer, una família trencada abans d’hora, la cacera de bruixes comunistes de McCarthy i, sobretot, de Nixon que va tocar-li de ben a prop, l’estiu de l’amor i l’expansió de la ment preconitzada per Aldous Huxley i Timothy Leary, un encadenat de relacions sentimentals frustrades, una rere l’altra, premis, reconeixements i l’exercici literari sota l’efecte de les amfetamines. Misticismes de tots colors, drogues de tots els efectes, la descoberta de la religió i la bogeria com l’últim punt de lucidesa. ¿De veritat són tan difícil d’entendre els seus llibres? Primer vaig creure que era per culpa de les traduccions; la ciència ficció, com literatura de gènere, podia passar un control de qualitat poc rigorós mentre les novetats setmanals satisfeien el consum voraç dels lectors. Podia ser. Les traduccions, farcides d’anglicismes, semblaven fetes del lloc de procedència, algun lloc dels USA. Però hi havia alguna cosa més. Perquè allò no era només pulp fiction. Ens anàvem introduint en els universos paral·lels de la ficció de Philip K. Dick, i la intuïció ens destacava l’autor com un visionari. ¿Hi haurien drogues pel mig?, ens preguntàvem en la nostra disbauxa dels anys vuitanta. Llavors queia a les teves mans “Los tres estigmas de Palmer Eldrich” i t’adonaves de com podien confondre’t la realitat. ¿Qui? Qui fos, el poder, un esser superior, un mateix. Perquè a cada llibre Dick repetia el truc del conflicte personal navegant en la incertesa. Els universos es complicaven, com les percepcions, els personatges i els traduccions que ho empastifaven tot. ¿Què hi havia més, llavors?

La biografia novel·lada de Carrère posa en ordre els fets de Philip K. Dick que donen sentit a l’obra literària. Des del trauma de la seva germana bessona morta a la invitació dels agents FBI a denunciar la seva parella comunista. Tibes del fil i apareix el venedor de discos de dia i l’escriptor de nit. Els seus matrimonis, els fills, les separacions, amb Nixon, sempre present, al fons, a la dreta. La dèria pel futur i la tirada diària de l’I-Ching sense la qual aquell home no es movia de casa ni escrivia una línia. Llibres escrits en dues setmanes i la seva subsistència física i mental a base d’estimulants, ansiolítics i somnífers. San Francisco i l’estiu de l’amor, al fons, a l’esquerra, i quan la festa s’acaba, els hippies esdevenen freaks, i ell el gran símbol del viatge astral cap endavant. Després de la desfeta humana i social, l’espera la descoberta de la religió i allò de creure’s profeta i veu directe de Déu a la terra. Les drogues, sempre present, legals i il·legals, les clíniques de desintoxicació, les cases d’acollida, la paranoia permanent encalçant-lo amb allò de viure una altra vida que no és la seva, la del manipulat per un esser superior que primer és l’estat i finalment Déu. I finalment, un mateix. El túnel de la bogeria se l’acabarà enduent del planeta mentre li arriba el reconeixement massa tard, amb el temps just per passar algunes factures. Entretant, els mons antitètics que el governen el duen d’una banda a l’altra de la lucidesa amb aquest excés tan típic seu de les vides paral·leles superposades entre elles impossibles d’observar.

Carrère fa de Dick en el repàs que l’un fa de la vida de l’altre, a l’estil embrollat i confús de Dick, Carrère fa aparèixer els episodis claus que determinen el pas i evolució de l’autor de “Ubik”. La paranoia de sentir-se vigilat tot el dia, l’efecte de viure una vida robada, de viure en un mon paral·lel, lluny dels teus, el risc de voler fer-te entendre i no saber com, el misticisme quan un es queda sense respostes o solucions. L’estiu de l’amor esdevé un infern i resulta impossible abandonar el laberint. Finalment, els jocs de mans es repeteixen fins que se’ns veu el llautó. A misses dites, a Dick li arriba el reconeixement, quan gairebé no escriu res. Llavors “Blade Runner” i “Total Recall”, i després “Minority report” i “Scanner Darkly”, per a satisfacció dels hereus. Enrere queda, per a l’anàlisi, el consum i la mistificació, la figura d’una mena de Kafka de la pulp fiction. ¿Realment n’hi ha per a tant?, sembla quedar suspès en l’aire després de la lectura.

Share Button

Das Model – Kraftwerk / Seu Jorge & Almaz (1978 – 2010)

Després dels tres pics i repicó dels discos anteriors, i de l’èxit que els va proporcionar “Autobahn” al Regne Unit, Kraftwerk va seguir fent, obrint camí a la resta dels músics sobre allò de compondre sense instruments convencionals. A la fredor de les formes mecàniques, els de Dusseldorf hi tiraven poesia i aquest sentit irònic de la vida que es va convertir en segell de la banda.

Sie ist ein Modell und sie sieht gut aus
Ich nähme sie heut’ gerne mit zu mir nach Haus
Sie wirkt so kühl, an sie kommt niemand ‘ran
Doch vor der Kamera, da zeigt sie was sie kann

Sie trinkt im Nachtklub immer Sekt (korrekt)
Und hat hier alle Männer abgecheckt
Im Scheinwerferlicht ihr junges Lächeln strahlt
Sie sieht gut aus, und Schönheit wird bezahlt

Sie stellt sich zu Schau für das Konsumprodukt
Und wird von millionen Augen angekuckt
Ihr neues Titelbild ist einfach Fabelhaft
Ich muss sie wiedersehen, ich weiss sie hat’s geschafft

She’s a model and she’s looking good
I’d like to take her home, that’s understood
She plays hard to get, she smiles from time to time
It only takes a camera to change her mind

She’s going out tonight, loves drinking just champagne
And she has been checking nearly all the men
She’s playing her game, and you can hear them say
She is looking good, for beauty we will pay

She’s posing for consumer products now and then
For every camera, she gives the best she can
I saw her on the cover of a magazine
Now she’s a big success, I want to meet her again

Ahir van sonar les dues cançons durant la sessió que vaig dedicar als originals i les versions al còctel-bar La Sínia del carrer Banyoles

sinia-11del-9

Share Button

Blackstar – David Bowie (2016)

El tipo se lo cocinó y comió sabiendo que se estaba yendo. Como el tahúr que era, jugando siempre con las cartas marcadas.

blackstar Quiso dejarlo todo recogido, se lo exigió al límite de sus fuerzas; después de haber hecho de todo, era lo mínimo, debió decirse el comediante: desde bailar con la más fea a contemplar el mundo desde una cima para elegidos. Quería el control último de los detalles a pesar de jugar con las fuerzas justas. Que no fallara nada. No antes de desaparecer tras la cortina. Sabiendo que se iba, necesitaba un último esfuerzo, esa obra final que sellase su destino (que seguramente no será la última. Ya corre la voz que tenía otro disco en ciernes. Igualmente, compañías y ejecutivos ya habrán arramblado con todo el material posible de cara a esos aniversarios que tanto les ponen y que les van como anillo al dado para llenar la caja de los beneficios). Un testamento, su testamento, a pesar de la quimioterapia, los paliativos, la debilidad de determinados momentos y el mal trago que estaría pasando cuando le prohibieron fumar (¿o fumabas a escondidas en los lavabos, David?). Seguro que lo comenzó a grabar cuando acabo el anterior, seguramente cuando el médico le fue con las malas noticias de los últimos análisis y le activó la cuenta atrás. Le imagino convocando a sus colaboradores y poniéndoles a trabajar, firmadas previamente las cláusulas de confidencialidad sobre su próxima marcha. Imagino a David, obsesionado con los mensajes que quería hacer sonar, sobre cómo los haría sonar, le supongo enfadado con él, con la enfermedad, con el mundo, con el peldaño que querría subir y con la debilidad que le trababa el esfuerzo, con querer seguir grabando mientras las asistencias se lo llevaban a rastras del estudio. Afortunadamente, el disco salió adelante como él había previsto, a pesar que seguramente se fue a la tumba envuelto en un mar de dudas, le supongo un musitado “y seguro que no estaré haciendo el ridículo”, a su fiel productor Toni Visconti en el momento de su despedida, “¿lo habré hecho suficientemente jazzy, jefe? ¿Sonará con ese toque Berlín que quería dar al ambiente del disco”. Y el fiel Visconti, diciéndole que sí, que no se preocupara, que todo estaba hecho y que ya podía dejar tranquilo el planeta. ¿Y venderlo?, pregunto con la mente enturbiada y una sonrisa cómplice. “Sí, David”. En las puertas de la muerte, debió contemplar su recorrido y sentirse bastante cómodo con algunas excepciones, pocas, debido a ese callejón sin salida que oprime a veces las almas de los creadores y que provoca algún patinazo. Hasta llegar hasta este suntuoso y bello “Blackstar” que podemos encajarlo por el lado romántico de la muerte planeada, o por el lado de seguir haciendo sonar la caja registradora por la vía del morbo. O sencillamente que se fue y nos dejo esto como regalo de despedida, como parte del testamento que merecemos aquellos que le seguimos y ingresamos nuestro dinero a su cuenta, a cambio de unos determinados momentos sellados con su música. Como los gustos, los culos y los colores, cada uno con el suyo.

Share Button

Ruido de Fondo – Don DeLillo (1985)

ruido de fondo

Soroll de fons. Potser és allò que rebo de la banda literària dels Estats Units de fa una pila de temps. Una uniformitat en els criteris i allà on hi va haver originalitat una repetició constant. Dits picant en tecles rovellades de velles màquines d’escriure. Una munió d’artistes, molts, darrera d’una industria editorial, treballant com forçats per deixar al taulell de les novetats la seva nova obra. Aquest és el soroll de fons que rebo d’un temps ençà. Amb els departaments de màrqueting respectius traient fum de la inventiva sobre com vendre’ns la següent tendència.
Soroll de fons. Imagino que el fenomen engega a partir de la Segona Guerra Mundial. La prosperitat escampa la influència. Les llibreries s’omplen, s’aixequen catifes, es trenquen les formes i sempre es pensa en el repte de superar l’objectiu. Amb la pila d’escriptors avantguardistes de principis de segle al cap, la ploma i la llengua. Gràcies a una desmesurada presència cultural, qualsevol lloc dels Estats Units pot ser el centre del món. Una platja recòndita, un barri, un erm, Blacksmith, Iron City. El lector menja allò que mengen els protagonistes de les seves històries, vol el cotxe que condueix aquell altre, el seu mam és el teu, els seus calçotets, els perfums, etc…
El soroll de fons va entrant a les cases com ones calorífiques. Te’l presenta un home de catàleg, dins d’un elegant vestit blau, amb un maletí penjant d’una mà, representant d’una important firma de venda de llibres a domicili. Coses que passaven en aquells temps, d’entre els setanta i vuitanta. La verbositat sense límits del venedor encoloma al comprador els últims èxits que arriben dels Estats Units. De sobte, apareixen per casa Harper Lee, Bret Easton Ellis, Flannery O’Connor, Truman Capote, Tom Wolfe, quan encara es llegia.
Soroll de fons quan finalment la industria cultural nord-americana aconsegueix l’omnipresència per terra, mar i aire.
Llavors passa allò de treballar per a la cadena nord-americana Showtime i trobar-te un paio de Cleveland sorprès perquè coneixes els Pylon i els Love Tractors i els Let’s Active. I saps que Mitch Easter va produir els primers disc de R.E.M quan eren uns desconeguts. I llavors el duus a veure un concert de Marc Ribot i el paio al·lucina que el guitarra sigui de Nova York i no l’hagi vist mai abans i t’ho premiï amb una abraçada d’ós. Un paio de Cleveland. Coses d’aquestes

ruido de fondo 2

Soroll de fons? Com destriar en el devessall de marques d’aliments, de cotxes, de sabates, de tovalloletes humides, de cereals, de neumàtics, de tipus de pans, de iogurts, de barris, de localitats, de nusos d’autopistes, de descampats plens de morralla? I no em sortiu amb que la intenció de l’autor és descriure les misèries del consumisme. Perquè si no m’ha quedat clar és que sóc imbècil. Això justifica que el tal Murray es dediqui a ensumar els productes que arreplega durant les visites al supermercat? Anem pels nostres supers ensumant les llaunes de menjar dels gats?
Soroll de fons. Destriar l’absurd en la niciesa. Brillen les aparicions del fill gran del protagonista, Heinrich, brilla l’homenatge que Jack i Murray fan a “Crash” de J.G Ballard quan conferencien sobre accidents i maneres de morir sobre rodes. Brilla la conversa d’ells dos sobre la mort que, no se perquè, em recorda la que mantenen Josef K i el mossèn al final de “El Procés” de Kafka. En aquests punts escampa la boira del llibre com el nuvol tòxic que amenaça la ciutat, que arriba per a instal·lar-se amb els seus gossos detectors de gas letal o de radiacions o el que coi ensumin, i els homes vestits de groc. Escampa la boira i despunten anècdotes d’unes vides tristes condemnades a la repetició que salvaran cada X temps canviant de parella.
Soroll de fons i la mort. Brogit i Fúria Moderna. Frank Kafka meet William Faulkner? Com reconèixer el Nou Realisme del Realisme Brut. Com evitar que se t’empassi la marea, eludir el transit, escapar de la catàstrofe arrossegant la família dins d’un carret de supermercat, com salvar-te de l’accident. Trobar el maleït Dylar que ens doni la pau que busquem. Com deixar de complicar-nos la vida? Com evitar que ens la compliquin? I com ens ho fem per a pair tota aquesta allau de semiòtica si no ens donen temps?

Share Button