La simfonia d’una nimfa anomenada Ariel Pink

She’s a nympho at the discotheque, she’s a nympho and I’m a lesbian
And yet I’m also a nympho
She’s a nympho at the bibliotheque, dr. Mario, colonoscopist
Down at the Barrio, I’m a therapist
Yes I’m a nympho, yes I’m a nympho, my name is Ariel and I’m a nympho
(Why do you have to sing? Why do you have to go singing?
Do you have to sing? ‘Cause I’m gonna sing, why do you have to sing?
Why do you have to sing? Why do you have to go singing?
Do you have to sing? So what can I do for you to please me too?)

The symphony of the nymph
I don’t need to burn any bridges
But I can’t get enough of those bitches
I’m just a rocknrolla from Beverly Hills
My name is Ariel, and I’m a nymph!
The nymphony of the symph

She’s a nympho at the discotheque, she’s a nympho and I’m a lesbian
And yet I’m also a nympho
She’s a nympho at the bibliotheque, Dr. Mario, colonoscopist
Down at the Barrio, I’m a therapist
Yes I’m a nympho, yes a nympho, my name is Ariel and I’m a nympho
(Why do you have to sing? Why do you have to go singing?
Do you have to sing? ‘Cause I’m gonna sing, why do you have to sing?
Why do you have to sing? Why do you have to go singing?
Do you have to sing? So what can I do for you to please me?)

Giddyup, giddyup, giddyup girl
Giddyup girl

The symphony of the nymph
I don’t wanna burn any bridges
But I can’t get enough of those bitches
I’m just a rocknrolla from Beverly Hills
My name is Ariel Pink!
The symphony of the nymph

Share Button

Robert S. Boynton – La contra de La Vanguardia (22/06/2015)

robert S. Boyton

Una reflexió potser un pèl ianqui o molt ianqui, de veure i viure la professió des d’una situació d’avantatge, amb el terreny espavilat dels apriorismes que el franquisme va deixar en els mitjans de comunicació. Aquesta ingerència constant del poder en la informació, des del lliurament de premis als famosos discos sol·licitats. Els mitjans se’ns omplen d’estrelles que fan el que volen del codi deontològic i amb la distància necessària amb polítics i poderosos, marcint la pràctica. Al final, un aclariment i un avis per a navegants. El motiu de la crisi que amenaça la pervivència dels mitjans de comunicació, segons Boynton:

“Els diaris perden audiència perquè no han donat a la gent el que volia sinó el que a ells els era més còmode: s’han posat al servei de polítics i lobbies (al nostre país, no sé si Boynton ho sap, a canvi de subvencions) i han oblidat que, si perden el lector, ho perden tot. Han de tornar al carrer, esbrinar què vol la gent i aprendre a donar-l’hi”.

robert S. Boyton2

Share Button

Like a Rolling Stone – Bob Dylan

50 anys de la primera vegada. I tots els cops que l’han cantat. Amb aquestes guitarres que patinen, l’orgue Hammond i l’harmònica i la veu nasal de Dylan que en realitat es diu Zimmerman. I la mala llet que expressa, la historia i la noia que va ser capaç d’enfadar Dylan. I els 6 minuts de la tonada que semblen eterns. Tots els elements que la fan especial i que ningú no ho hagués dit d’entrada.

Once upon a time you dressed so fine
You threw the bums a dime in your prime, didn’t you ?
People’d call, say, “Beware doll, you’re bound to fall.”
You thought they were all kiddin’ you
You used to laugh about
Everybody that was hangin’ out
Now you don’t talk so loud
Now you don’t seem so proud
About having to be scrounging for your next meal.

How does it feel?
How does it feel
To be without a home
Like a complete unknown
Like a rolling stone ?

You’ve gone to the finest school all right, Miss Lonely
But you know you only used to get juiced in it
And nobody’s ever taught you how to live out on the street
And now you’re gonna have to get used to it
You said you’d never compromise
With the mystery tramp, but now you realize
He’s not selling any alibis
As you stare into the vacuum of his eyes
And say do you want to make a deal?

How does it feel?
How does it feel
To be on your own
With no direction home
A complete unknown
Like a rolling stone ?

You never turned around to see the frowns on the jugglers and the clowns
When they all come down and did tricks for you
You never understood that it ain’t no good
You shouldn’t let other people get your kicks for you
You used to ride on the chrome horse with your diplomat
Who carried on his shoulder a Siamese cat
Ain’t it hard when you discover that
He really wasn’t where it’s at
After he took from you everything he could steal.

How does it feel?
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone ?

Princess on the steeple and all the pretty people
They’re all drinkin’, thinkin’ that they got it made
Exchanging all precious gifts
But you’d better take your diamond ring, you’d better pawn it babe
You used to be so amused
At Napoleon in rags and the language that he used
Go to him now, he calls you, you can’t refuse
When you ain’t got nothing, you got nothing to lose
You’re invisible now, you got no secrets to conceal.

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone ?

Share Button

Free Jazz – Ornette Coleman (1960)

Camp per córrer, suposo que Coleman ignorava que el títol donaria nom a una manera. De l’atreviment multiracial dels inicis i l’esperit de llibertat que va desenvolupar l’estil, els principals artistes havien anat aixecant el llistó quant a entrega i forma. No podien parar quiets ni acceptar la conformitat, si miraven enrere i veien d’on venien, els cremaven els peus. D’aquí que la seva música sonés com una fugida cap endavant. D’aquí, també, que al final li ho fessin pagar a l’estructura i trenquessin per sempre més la bastida de l’estil. Del blues primitiu i el gospel, del dixie i els vells sons que pujaven del sud, del delta i New Orleans fins a les grans ciutats, del coneixement clàssic, de robar formes al classicisme de Stravinsky, a l’oci reglat que els convertia en pallassos i bufons de la gent blanca, de donar-los el que volien per a guanyar-se la vida a continuar practicant amb la destral i la partitura perquè els ho demanava la sang. Quan l’oïda s’acostumava, picaven fort i la foradaven. Més sang, llavors.
Dues bandes toquen a l’hora, una sona per l’altaveu dret, l’altra, per l’esquerre. Intercanvi i màxim respecte. Del garbuix surt una nova font. El desordre.
Ornette Coleman, Eric Dolphy, Bill Higgins, Scott Lafaro, Charlie Haden, Don Cherry, Freddie Hubbard, Ed Blackwell.

Share Button

Ni puc ni vull – Lydia Davis (2015)

lydia davis portada

La frase i el jove

Una frase jeu exposada a la vista de tothom en un cubell d’escombraries obert. És la frase agramatical “¿Qui cantar!?!”. Ens la mirem des d’on som, amagats en una arcada obaga. veiem un jove que passa pel cubell unes quantes vegades, esguardant la frase amb curiositat. Ens quedarem on som, per por que en qualsevol moment hi fiqui la mà d’una revolada i la corregeixi


Somni

lydia davis pàgina

jerry-lewis-typewriter-o

Share Button