At Least For Now – Benjamin Clementine (2015)

“Por ahora”, titula el disco, como queriéndonos decir que hasta aquí hemos llegado. Como preparándonos para una próxima entrega desde esa arrogancia, marca de la casa de los que vislumbran la cima y van a por ella. Benjamine Clementine (7/12/1988, Londres) y su poético “At Least For Now” pone en el mapa su talento de reemplazo ahora que algunos históricos van abandonando la sala. Lo tiene todo y lo deja claro en su primer disco. Voz, melodrama, sangre, ganas. Clementine tira con bala contra los sentimientos que se muevan por su campo de tiro. Añadamos al currículum una infancia atormentada, una adolescencia vagabunda entre Londres y París, una pasión por la poesía y la lectura de incunables, otra por la música, el conocimiento técnico del piano que permite la composición a gran escala, escribir y que las cosas salgan prácticamente solas. Aplicado el sentido natural del artista, sus canciones ruedan sin impostar. La biografía parece de película, dejando al compositor listo para la leyenda, en pos de la tragedia o del final feliz, según decidan el alma y los condicionantes. Un poco a la manera del soulman actual Charles Bradley, que también las pasó canutas hasta deshacer el entuerto. ¿Es ésta una condición indispensable para componer? No. Pero los libros están llenos de sus casos, vidas desgraciadas y contenedores, auge, caída y patada.Triunfos mal digeridos, drogas y rocanrol, y mientras tanto, a darlo todo. O a dejarte exprimir por el cazatalentos avieso. De Mozart a Kurt Cobain. ¿O es tan solo una excusa? Que también. Aquí, Clementine tiene su sello. Escuchas su música y entiendes la diferencia. Su historia, la voz y la presencia. Otra cosa es escuchar sin detenerse en las anécdotas. Pero si pones la oreja, te llevas su voz y entiendes. En fin, lo de siempre.

I Benjamin
I was born
So that when I become someone one day
I always remember
I came from nothing

La historia según jenesaispop

La música:

Share Button

La telequinesis de Kurt Vonnegut dice que…

Citació

la telequinesis de Vonnegut

“¿Y sabéis por qué están tan cabreados con los árabes, en mi opinión. Porque inventaron el álgebra.
Los árabes también inventaron los números que utilizamos, incluyendo un símbolo para la nada del que nadie había disfrutado antes.
¿Creéis que los árabes son tontos? Pues intentad hacer divisiones largas con números romanos”

via GIPHY

Share Button

Nosaltres – Ievgueni Zamiatin (1921)

nosaltres zamiatin

“Suposem, doncs, que deixem caure aquest àcid sobre la idea del dret. Fins i tot els antics més adults sabien que la font del dret és la força, que el dret és una funció de la força. I vet aquí que tenim les balances!. A una banda hi ha un gram, a l’altra, una tona; en una jo, en l’altra, nosaltres. L’Estat Únic. Assumir que el jo pot tenir determinats drets en relació amb l’Estat i assumir que un gram pot pesar igual que una tona es exactament el mateix. Queda clar, oi? D’aquí surt la distribució: la tona té drets, el gram té deures. I el camí natural de la insignificança a la grandesa es oblidar-te que ets un gram i sentir que ets la milionèsima part d’una tona”

La història del rus Zamiatin (1884-1937) és la del revolucionari desencantat que topa amb la realitat del cap Stalin quan aquest, volent preservar el control de la revolta, canvia el pas del país i abandona la utopia de Lenin. L’obra amb la que pretén posar el dit a la nafra de la traïció esdevé el típic jeroglífic de l’autor valent en temps de dictadura. Zamiatin retrata la decepció i posterior situació irrespirable del país des d’un univers paral·lel dominat per les matemàtiques. Denuncia l’opressió i juga amb els límits dels fets, amagant a sota la seva amargor i també la seva recança, sabent que l’obra provocaria l’acció del censor. Com va passar. Sense saber-ho, “Nosaltres” dona peu, cos i ànima a la ciència ficció moderna de Aldous Huxley, Lem, Bradbury i Assimov. La prosa poètica amb que furga la realitat del moment fa ballar de vegades la compressió. El missatge que pretén, però, es manté inalterable gràcies a la repetició mecànica de les situacions que viu el protagonista i les conseqüències que els seus actes provoquen. Com acostuma a passar, la innocència és la gran perjudicada de la història.

Traducció a càrrec Miquel Cabal Guarro

L’ambientació musical a càrrec d’uns altres mestres espacials:

Share Button

Space Oddity – David Bowie – The Flaming Lips (1969 -2016)

El cap de setmana el passarem flotant dins d’una llauna
L’espai no existeix i David és mort.
El planeta és blau i no el puc canviar de color

space oddity

Ground Control to Major Tom
Ground Control to Major Tom
Take your protein pills and put your helmet on
Ground Control to Major Tom (Ten, Nine, Eight, Seven, Six)
Commencing countdown, engines on (Five, Four, Three)
Check ignition and may God’s love be with you (Two, One, Liftoff)

This is Ground Control to Major Tom
You’ve really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now it’s time to leave the capsule if you dare
“This is Major Tom to Ground Control
I’m stepping through the door
And I’m floating in the most peculiar way
And the stars look very different today
For here am I sitting in my tin can
Far above the world
Planet Earth is blue
And there’s nothing I can do

Though I’m past one hundred thousand miles
I’m feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell my wife I love her very much, she knows
Ground Control to Major Tom
Your circuit’s dead, there’s something wrong
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear And I’m floating around my tin can
Far above the Moon
Planet Earth is blue
And there’s nothing I can do.”

Share Button

De Bèsties Humanes & Reparacions – de Zola a Kerangal

zola y Kernagal

De Le Havre a Le Havre, per una coincidència. Acabar un llibre i agafar-ne un altre i trobar-me al mateix lloc. De les acaballes del segle XIX al principi d’aquest XXI. De trens i vies a hospitals i trasplantaments.El vell naturalisme de Zola sembla il·luminar la prosa de Kerangal, lligats per una mena de corrent nacional, d’una denominació d’origen, malgrat vagi errat i no guardin res en comú, i tot sigui perquè una lectura contamina l’altra i el país d’origen faci la resta. De Le Havre a Le Havre, amb una acurada descripció de fets, sentiments i detalls. Com punt i final d’una línia de tren. Com el lloc de residència del protagonista principal.
A partir d’aquí, Zola utilitza la vida d’uns treballadors ferroviaris per descriure la França de finals del XIX, quan esdevé definitivament republicana i liquida per sempre la monarquia, just abans d’entrar en guerra amb la veïna Prússia. Les ambicions dels protagonistes de l’obra descriuen l’efervescència del moment, alguna cosa a veure amb la llibertat o amb un canvi de regles socials, encara que tampoc trasllueix. L’autor busca el fet comercial mitjançant una trama feta amb conxorxes, crims i sexe. Reparteix culpes i assenyala, volen aportar alguna lliçó al respecte, sobretot pel galdós paper que juga la justícia en tota l’obra, però l’anar i venir incansable dels trens, protagonistes del llibre, sembla voler impedir-ho. Els combois arrosseguen la modernitat d’una revolució que ho canviarà tot, començant per la vida de la gent. La prosa detallada de Zola plasma la conjuntura sense sortir-se’n dels marges de la trama, sense llevar la vista dels protagonistes convertits per la ploma de l’escriptor en ratolins de laboratori. Estil i estructura obliguen a avançar. Les formes, carregoses, de vegades, asfixien. A destacar la traducció de Josep M. Muñoz Lloret.
A partir d’aquí, Maylis de Kerangal i el seu triple mortal endavant. Vint-i-quatre hores en la vida d’un trasplantament múltiple. Un experiment de màxima tensió que l’autora adoba i decora amb un estil desenfrenat. Destins encreuats, vides en un instant, narració riu com un pla seqüència, enganxant nocions, detalls, pensaments, percepcions. Un dipòsit on hi cap tot. Quilos d’informació medico-quirúrgica, quilos sobre surf i previsions meteorològiques, sobre construcció de balses, sobre Nova Zelanda, sobre les caderneres d’Alger, sobre sentiments destrossats, sobre colors, de tots colors, sobre el peiot i la salvia divinorum, sobre afectacions cardíaques, sobre els vols de nit, el pas del temps, la refrigeració d’òrgans, el fred d’un dia de gener, sobre marques, tabac, procediments i protocols. Sobre curses ciclistes i dones amatents, sobre dones amb i sense sostenidors, xiclets de nicotina i paquets de Malboro, sobre glops de ginebra a primera hora del matí, sobre pizzes pepperoni encastant-se en portes alienes, sobre ficcions de malalties i casos reals. Sobre tot el que pot succeir en un dia de metges, donants i receptors. De Le Havre al món.

I de música:

La Nuit Je mens d’Alain Bashung

Share Button