El Mort Viu

Dimecres, 27, va morir Peret. Com acostuma a passar, la premsa del dia següent va donar prioritat als elogis i als recordatoris. Que si inventor de la rumba i rei de les olimpíades del 92, l’alegria de la vida i actualment català independentista de pedra picada. Els polítics no van perdre l’ocasió de dir la seva amb quatre ratlles de gabinet de premsa i el president va ser el primer de visitar la capella ardent que van muntar al Saló de Cent. El procés també va fer seu el mort amb unes quantes metàfores i reflexions patriòtiques suades. Res que no passi amb el traspàs d’un mort nostrat.
L’any 91 jo treballava a la companyia de discos PDI del passeig de Gràcia quan Peret va decidir tornar del seu recolliment religiós. Els propietaris del segell, enlluernats per la figura i la llegenda, van tirar la casa per la finestra; l’amic Pere ho va aprofitar a la seva manera per col·locar a la seva gent: Chipen, Ramonet, Joel i els Amaya. L’operació rumba de la companyia va resultar un fracàs, començant per aquell “No se pue’ aguantar” (PDI, 1991) del mestre que no s’aguantava per enlloc. Es pot parlar de la crisi econòmica de l’any 93 (jo vaig perdre momentàniament la feina), del canvi de format del vinil a CD que va encarir el producte astronòmicament i que va iniciar la caiguda de les vendes fins el desastre actual. Però sobretot era pel concepte musical de l’operació, erroni per xaruc i passat de moda, perquè tot sonava igual, a la tirada salsera que van donar les produccions als discos, que traïa el concepte pop original de la rumba. Un acudit sense gràcia, sense ciència ni coneixement, una fugida endavant per tenir al mestre content, tot desaprofitant el cop d’efecte de les Olimpíades. L’altre dia llegia que “Gitana Hechicera” (cançó extreta del “No se pue’ aguantar”) havia estat l’himne olímpic. Que no ens encegui la passió periodística, senyor Cervantes: van ser-ho el “Barcelona” de la Caballé i el Freddie Mercury i el “Amigos para siempre” de Los Manolos. Quan al juny del 93 vaig marxar de PDI per anar a pencar a TV3, vaig demanar explicacions al director de la companyia per aquella desfeta que amb els anys va acabar amb PDI. Va ser patètic veure com aquell home que havia estat el meu cap general assentia a les recriminacions que vaig fer-li sobre la manca de coneixement comercial del món de la música. Tot i això encara van treure-li uns quants discs, fins el 96, amb cap dels quals la carrera de l’amic Pere va reeixir.

Divendres, 29, va venir a dinar a casa el Miquel Montfort, amic i músic guitarrista de fa una pila d’anys. Després de l’arrós, el meló i els cafès, vam passar una estona escoltant i xerrant de música. Va ser amb el Miquel que vaig descobrir els Surfing Sirles, un dimecres sant de fa uns anys. Un bolo a mitges amb els rotunds Mujeres, al pati del darrere d’un edifici comercial de la Diagonal a tocar del Corte Inglés. Va ser una sorpresa de les que no s’obliden, per la rauxa, la gràcia, el coneixement i la descaradura, i per aquelles lletres punyents que aquell dia van passar a ser nostres. Lo següent va ser comprar el disc i foradar-nos el cervell. D’aquell concert conservo el record de la Carmen, mare dels Caballero, dient-me allò de “no digas nada malo que son mis niños” i al pare Caballero jugant la carta del veterà exigent. Però la banda va passar la prova amb amplitud. Amb la fórmula secreta del soroll i el progrés, la poesia i la nostàlgia. Després de tres discos, els Surfing Sirles ja no existeixen. O no existeixen fins ara. Eren fent el seu “London Calling” particular, per anomenar-lo d’alguna manera, quan la desgràcia va sortir-los al pas, enduent-se a dos elements del projecte amb una setmana de marge. I tal. Divendres vam escoltar-nos aquest definitiu “Música de Consum” que la mort va desfigurar. Un disc que en un país normal hauria fet un mal espectacular, amb llegenda o sense, per les lletres i melodies que són himnes d’arrossegar la gent al carrer. Però ens entretenen amb política i pilota. El Miquel no havia escoltat el disc, coses de músics, del dia a dia saturat, de la feina i d’altres històries, i crec que el va sorprendre.

Només cal posar l’orella per veure com les coses canvien i tot gira amb el vent a favor, com ens allunyem d’aquell infame rock català de finals dels 80′s que va coincidir amb la tornada olímpica del Peret i el final d’una moguda que cremava bitllets amb ànsia cocaïnòmana. Del vinil al CD i al vinil. La repetició de la història, dues cares d’una moneda, la sort i la desgràcia. Amb perruquí o sense. Sense mare ni pare. O allò del Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

The Shining – Stanley Kubrick (1980)

Còpia remasteritzada i al cinema (els Verdi de Gràcia) com toca.
144 minuts que passen volant i el terror que s’acumula complint estadis: curiositat, sospita, tensió, por i pànic.
L’inici de la cinta amb els plans aeris de la muntanya i la música dramàtica de Wendy Carlos inciten a respirar fons i a contenir l’alè. Acaba les crispetes, fixa la vista a la pantalla i calla. L’entrevista de feina del candidat a vigilant ens presenta un Nicholson rialler i extravagant. No s’immuta amb la història macabra que li havien amagat, la d’un antic vigilant que va acabar amb la família a cops de destral. “That’s not gonna happen with me”, diu Jack Torrance amb una seguretat que ressona com glaçons en un got de vidre. Kubrick no triga a presentar-nos a Danny, el fill dels Torrance, que ens connecta amb el secret de l’hotel mitjançant un trànsit epilèptic. Amb els daus a la taula, el joc engega. L’hotel, l’aïllament, la neu, la bogeria que pren forma amb la sobreactuació de Nicholson i les passejada maníaques de Danny en tricicle. En progrés, llavors, les al·lucinacions, els esperits del bar, les nenes, la vella, el bany de sang. El laberint. I allò de no deixis per demà el que puguis fer avui. La càmera de John Alcott enquadra impecablement, la fotografia aguanta el pla, no hi ha pressa per arribar al final, és pànic allò que trepitges. Els homenatges se succeeixen; l’esmentat tricicle sembla el de Damien a “La Profecia”, la posada en escena recorda les del terror italià dels 70′s del mestre Dario Argento, el tema principal de la banda sonora podria haver-lo signat un altre mestre del terror, John Carpenter. Un decàleg interminable. I Kubrick al capdavant de la bogeria emprenyant tothom amb les seves exigències, des de l’adaptació de la novel·la de Stephen King al patiment real de la pobre Shelley Duvall (que mai més es va recuperar del rodatge). Després de tremolar, donin les gràcies.

Share Button

Burn Your Fire For No Witness – Angel Olsen (2014)

Maneras antiguas que no aportan nada nuevo. El punto de partida es valiente. Hace con la voz y sus canciones. Juega en la liga regular, mezclada en el pelotón, pero tampoco la vas a ver usando los codos, lo suyo parece más bien la escapada larga que los sprints especiales. Supongo que algo ha hecho la buena reseña de Pitchfork, pero también la seguridad que desprende el invento, el gusto antiguo, los referentes inevitables que escapan de las notas. La lista de influencias puede ser larguísima, insoportable. El disco emprende el vuelo a partir de la poderosa Forgiven/Forgotten, breve y rápida y con el punto justo de épica, para continuar trayecto con Hi-Five, White Fire, High & Wild y Lights Out. Calor y sudor por la espalda mientras su voz afilada y sus maneras de princesa fugada provocan imágenes; la materializan con ese toque independiente y el carácter ganador que conquista corazones. Su discurso es dúctil y fácil y lo mejor es que no fuerza nada. Te gusta o no, pero tampoco fuerces nada ni digas que te encanta si no es verdad, no lo necesita, ni tu sinceridad: ella seguirá con lo suyo sin importarle las opiniones negativas. La encontrarás en una sala pequeña, defendiendo con su banda los dos discos que tiene, entre suelos y paredes de madera que arderían rápido en caso de incendio. Su voz y maneras echan chispas sobre la concurrencia y ella mira al horizonte escaso que tiene delante. Otro disco, otra gira, un nuevo contrato, un par de festivales. Ya volveremos a vernos.

Share Button

El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde – Robert Louis Stevenson

Citació

jeckyll

“- I ara – va dir -, per liquidar l’assumpte, ¿vol ser raonable? ¿Es vol deixar guiar per mi? ¿Serà capaç de suportar que me’n vagi d’aquesta casa sense explicacions o la fam de la curiositat ja comença a tenir poder sobre vostè? Pensi-ho, abans de respondre’m, perquè es farà el que vostè decideixi. Segons el que decideixi, es quedarà igual que abans, ni més ric ni més savi, tret que fer un favor a un home sota una angoixa mortal es pugui comptar com una riquesa de l’ànima. O, si decideix el contrari, se li obrirà una nova parcel·la de coneixement i veurà davant seu noves avingudes cap a la fama i el poder, aquí mateix, en aquesta habitació i en aquest mateix moment, i la seva mirada es veurà enlluernada amb un prodigi capaç d’astorar el mateix Satanàs”.


Pàgina 118. El relat del Dr. Lanyon

Share Button

de Weaver a Borgnine (Segons John Grant)

Com la cosa va d’actors, fem-ho com un doble homenatge a Robin Williams i a Lauren Bacall que ahir van marxar amb els àngels.
Així, sense més…

Sigourney Weaver

When I woke up today, the air was very strange
I couldn’t feel my skin and there was evil in my bones
I tried to speak but found that I didn’t have a voice
It was a prison like the one you would find in the twilight zone

And I feel just like Sigourney Weaver
When she had to kill those aliens
And one guy tried to get them back to the earth
And she couldn’t believe her ears

So I was taken or I went towards what was west
Where the ground was dead and struvk out at the giant sky
The sky was black and filled with tiny silver holes
And it was there with the frightened voice that I began to cry out loud

I feel just like Winona Ryder
In that movie about vampires
And she couldn’t get that accent right
Neither could that other guy

And I feel just like I am on Jupiter
One man looks like rainbows, sure
But it doesn’t lend itself to life
And I haven’t finished yet

Ernest Borgnine

How much is enough? That’s a really tough question.
You ought to give it some thought sooner or later.
Got off of the hooch and the crack and skipped the smack down–
But then you had to find yourself a lower low.

Doc ain’t lookin’ at me; says I got the disease.
Now what did you expect? You spent your life on your knees.
It was never too late. Tell me–what were you afraid of?
Do the numbers in your head or get out your calculator.

[Chorus]
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.

Sorry that you think you had it rough in the first world.
You ought to get out a map sooner than later.
Knowledge has turned into a trap; you have to slow down.
Get out of your head and spend less time alone.

But you never learn; you get your labyrinth on.
You lay awake at night and think that you are getting old.
You don’t need to panic now; you got time to do that later.
You’re the Jack who’s chasing Danny outside in the snow.

[Chorus x2]
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.

I got to meet him once, and he was really, really cool.
And when I think about everything’s that he’s been through,
I wish he’d call me on the phone and take my ass to school.

[Chorus x2]

I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.
I wonder what Ernie Borgnine would do.

I got to meet him once, and he was really, really cool.
And when I think about everything’s that he’s been through,
I wish he’d call me on the phone and take my ass to school.

Share Button